L’actual president del FC Barcelona, el senyor Bartomeu, i els directius que encara li fan confiança, són hereus d’un president dimitit que basà tota la seva obra en recuperar les essències del nuñisme tot fent una esmena a la totalitat a la gestió de la junta de Joan Laporta, incloent-hi les tres grans decisions del Barça del segle XXI (Guardiola, Unicef i tolerància zero amb els violents). El senyor Bartomeu, que tindrà tanta legitimitat estatutària com manca de legitimitat social (recordem que no ha estat votat pel soci) per ocupar el càrrec de president, insisteix que no pensa convocar eleccions abans de l’estiu del 2016, una decisió que no m’estranya atès que deu saber que compta amb el recolzament d’una part important de la premsa, concretament d’aquella premsa que se sent còmode amb un Barça controlat, i d’una bona part dels socis del Club que opten per viure el Barça en un permanent estat vegetatiu.

El drama del Barça oficial presidit per Bartomeu és que ha convençut a una bona part del soci que si hi ha una mala temporada és perquè l’entrenador no val o pel baix rendiment del jugador estrella. El Barça oficial està imputat i castigat per culpa –diuen- d’una mà negra, sense fer ni un mínim intent d’autocrítica. Bartomeu repeteix allò que vol escoltar el soci acomodat: la culpa és de Madrid i del Madrid i ja fitxarem (si la FIFA ho permet) un entrenador i uns jugadors que ens facin trempar de nou. Un discurs tan simple estèticament com pobre intel·lectualment.

I és que Bartomeu sap que aquest missatge encara funciona en aquells socis del Barça que viuen mentalment instal·lats en el discurs victimista i acomplexat del nuñisme dels vuitanta, d’aquell Barça proper al psicodrama,  aquell Barça perdedor, “recopero” i de llàgrima fàcil, aquell Barça que pensàvem ancorat en el passat gràcies a l’antídot miraculós del Dream Team de Cruyff i sobretot al cercle virtuós esportiu que va fer excel·lir l’equip de Guardiola. Però aquell Barça d’ànima petita és viu i ens ho recorden alguns altaveus mediàtics, tan dirigits com potents, que ens venen sopars de duro en forma d’editorials esperpèntics acompanyats de la corresponent cartilla per aconseguir la col·lecció de calçotets amb l’escut del Barça.

El Barça d’avui ha perdut el poder i l’hegemonia del futbol mundial sense ser fins a dia d’avui capaç de fer cap diagnòstic raonable del perquè de tot plegat. Potser perquè no li ho ha exigit encara el Barça social, que continua en un estat narcotitzant empassant-se el discurs oficial i confiant, com si no res, que l’”any vinent, sí”.