Quan vaig començar a la ràdio un home em va dir que jo mai podria ser primera veu, que hauria de ser productora, perquè la gent no volia sentir a les dones a la ràdio ni als mitjans en general. Que les dones havíem d'estar en un segon terme, riure de fons, limitar-nos a llegir missatges i fer que el programa funcionés bé, sense parlar massa.
Va passar el temps, vaig canviar d’emissora, però res no va canviar. Només fa falta donar un cop d’ull als anuncis dels programes de la nova temporada de ràdio i tele per adonar-nos que encara queda força per canviar. Hem normalitzat veure cartells amb tot d’homes i una sola dona i encara hem de donar gràcies per ser representades.
L'assagista nord-americana Katha Pollit, va publicar al New York Times un assaig titulat The smurfette Principle, el principi de la barrufeta, l'any 1991, en el qual explicava la pràctica en certes obres de ficció de col·locar a un únic personatge femení al mig d'una sèrie de personatges masculins.
Els barrufets és una de les sèries infantils més conegudes de la història. El bruixot malvat Gargamel va crear la seva pròpia Pandora, una versió femenina dels barrufets, amb l’objectiu de sembrar el caos al poblet.
Quan va ser creada, la barrufeta era morena, i tots els habitants del poble ressaltaven que era lletja. La barrufeta, molt afectada pels comentaris, va decidir anar a veure el Gran Barrufet, que gràcies a la seva màgia va poder canviar el seu físic, convertint-la en un prototip de bellesa de l’època.
Després de certs incidents la barrufeta és jutjada, la converteixen en cigne i és exiliada. El Gran Barrufet, però, considerarà que la barrufeta està penedida i l'acceptaran dintre el poble com una més.
I són moltes les sèries de ficció que han adoptat aquest principi. Des de Big Bang Theory fins a la Patrulla Canina. I aquí també passa: No sé si recordeu, que a una de les sèries més mítiques de l’audiovisual, Polseres vermelles, es fa una definició de com ha de ser un grup: "el líder", el "llest" i la figura de "la noia". Exactament el seu paper es basa a ser la noia.
Doncs el mateix passa amb el contingut televisiu o radiofònic del nostre país, tot i que per sort està canviant, però no tan ràpid com cal. Ho diu una que ha estat barrufeta molts anys. I no és culpa de les barrufetes. Ni tampoc dels que les acompanyen. És un tema bastant més profund que tot plegat.
És un tema estructural que es veu molt més definit a la pantalla o darrere d'un micro. El sostre de vidre als mitjans existeix, i les que som dones i hi treballem ho sabem, i si som mares encara més. En una era en la que el contingut no val res i ben poca gent està disposada a pagar pel contingut, la visió androcèntrica dels rols i papers que hem d’ocupar als mitjans s'imposa, i sovint de manera inconscient.
L'altre dia parlava amb una dona que durant molt temps ens ha entretingut darrere d’un micròfon, que penja l'antena per dedicar-se a un altre àmbit de la comunicació, perquè per molt que sigui una il·lusió d’alguna cosa s'ha de viure. I tot i ser quelcom pervers, treballar en precari s’ha convertit en un privilegi que ben poques es poden permetre.
Perquè quan has de pagar un lloguer o tens criatures a càrrec no tothom es pot permetre el luxe de treballar del que t'agrada. I en els mitjans passa això, o tens algú que et recolzi en els moments complicats, algú que sovint és una figura masculina, o bé és quasi impossible arribar a ser algú. I aquí m'agradaria posar sobre la taula un nou fenomen que durant aquests anys he anat observant. L'he anomenat el principi de l'embut. Ens hem d'imaginar un embut invers. És a dir, la part amb més capacitat seria la base, i aniria recolzat a sobre una taula. La distància entre un segment de l'embut i l'altre seria el pas del temps. I a dalt de tot ens hem d'imaginar un forat tan petit que només hi cabrien dues o tres persones. Són les dones que han aconseguit arribar al capdamunt dels mitjans.
A dalt de tot, a la zona més estreta del cilindre, hi trobarem un sostre de vidre. A partir d'allà és quasi impossible entrar-hi. Però per què passa això? Perquè sovint on realment es fan els contactes, els negocis i els fitxatges és a les reunions informals, als afterworks, a les trobades amb gent del sector a qui consideres amistats durant un temps -i després et fots l’hòstia de la teva vida veient que no.
I és en aquest espai on els homes, que menys sovint es fan càrrec de les cures, els que poden optar a ser-hi. I aquest fet és extrapolable a molts altres sectors. I sí, cada dia hi ha més homes que cocrien, més corresponsables, que duen a terme el 100% de la responsabilitat i el 50% de l’execució de les tasques i la càrrega mental. Però permeteu-me que us digui que no n'hi ha prou.
Les dones creadores necessitem més espai. Necessitem ser més visibles. Necessitem ser més que una barrufeta a un equip d’homes. Necessitem ser més que una simple quota. Necessitem ser-hi, per les que venen, per les valentes que ja hi són. Necessitem que tots i totes ens tinguin present. Que cadascú reflexioni de fins on pot arribar la seva responsabilitat. Que cadascú reflexioni sobre allò que consumeix.
29 de agost de 2025