Berlin hauria pogut ser el final de tot i el principi de moltes altres coses. Al llarg de deambular ociós que és viure contínuament passem per indrets plens d’indicis que assenyalen la possibilitat d’un incert, però, tal volta necessari, canvi de rumb en el camí que inevitablement ens mena cap al final. Vull dir indicis com ara un dibuix de traç infantil tatuat en la façana d’un edifici vulgar, la mirada de gel d’un maniquí en l’aparador d’una botiga corrent, la contemplació d’una llengua de llum travessant fugaçment, sobtadament, la penombra d’un carreró on s’acumulen les bosses de fem i els excrements, l’assalt violent d’un record agradós que la memòria havia falsament amortallat només per fer-te patir el dolor causat per una inconfessable absència.

Indicis a penes que quasi mai no som capaços de capir immersos en la felicitat estúpida del visitant ocasional que va pel món amb l’agenda tancada. Visitant que, en realitat, frisa per tornar a les rutines de sempre, a l’espai limitat en què cada dia respira, menga, defeca, intenta el plaer i l’estima, s’esforça a dissimular que sap com acabarà tot.

Ara sé que potser Berlín n’estava plena d’indicis i, llavors, m’envaeix un enyor insuportable de la seua magnificència, de la seua immensitat, del seu cel de plom. Ara mateix, tornaria tot i que aleshores em vaig resistir molt a anar-hi. Ben mirat, què podia trobar en una ciutat com aquella, refeta de dalt a baix sobre les runes d’una tragèdia immensa, d’un malson? En una ciutat fendida per un mur de dolor que es resisteix a desaparèixer definitivament com si fos una amenaçant ombra informe?

Arribí a Berlín un migdia d’abril enmig d’un plugim quasi transparent d’aiguaneu. D’això prompte farà deu anys. L’habitació de l’hotel, encabit dins d’una finca de veïns dels anys vint a tocar de la Ku’Damm, donava a un pati enjardinat. Un pati igual que el de la Finca Roja de València, obra d’estil popular vienès, que tant em fascinava de menut quan visitava amb l’àvia als nostres parents de la ciutat.

Per les escales d’aquell edifici de la Bleibtreustrase, nit i dia, a tota hora, podies sentir la presència dels fantasmes del passat que, apressadament, mataven l’eternitat pujant i baixant d’una planta a l’altra. Segur que servaven algun missatge per a mi perquè de, tant en tant, intuïa que s’havien detingut un moment a la porta de l’habitació com esperant que eixís a rebre’ls. I si potser em duien un grapadet de cristalls de l’espill trencat que acabaria sent el meu present?

Berlín em va seduir, atrapar, ensenyar, tal vegada em va enganyar com hauria fet una amant voluble i capriciosa. Em va traspassar amb fines agulles de memòria. No puc deixar de pensar encara en aquell atlant de pedra despenjant-se lenta i pesadament de la cornisa d’un gratacels a Friedrichstrase per anar a prendre el primer cafè del gèlid matí en un vulgar Starbucks. A Unter den Linden, veig com Frederic el Gran descavalca d’un bot del seu cavall de ferro, es nua i, tot seguit, es dedica a perseguir obscenament una escanyolida jove turista russa mentre aquesta, indiferent, xarrupa el quètxup d’un petit entrepà de currywurst, fent moure rèptil la seu llengua.

Ara pense també que en Alexanderplatz vaig ser potser uns pocs minuts feliç mentre el vent remogut pel girar d’uns acolorits cavallets mecànics de fira escampava per tot arreu de la ciutat la por a la mort igual que si fos la pols del blat en l’era. Mai no oblideu Doblin: Aquest món és un món de dos déus. És un món de destrucció i de construcció simultànies.

Pense en Nefertiti atrapada en una vitrina del Neues Museum, a la vora de l’Spree. Pense en els seus llavis, el seu nas, el seu mentó, el seu coll de gasela, els seus ulls esquinçats i, encara, el seu cos nu prim i delicat, la seua pell torrada perfumada d’essència de gessamí i, llavors, no puc evitar submergir-me entre les seues cuixes suaus, entrar dins seu mentre al carrer plou una altra vegada aiguaneu i el vent tomba les bicicletes dels acròbates i aixeca sobre les teulades un núvol un punt espès de flors violàcies i blanques. I pense l’Schlostrase i els palauets dels turcs, una pizzeria amb una terrassa guarnida de fileres de bombetes de colors i Postdamerplatz, la penombra clorofíl·lica del Tiergarten, els terribles i invictes soldats de bronze soviètics, les entranyes del terror a Niederkirchnerstrase assecades pel temps com pops mediterranis...

Recorde una llibreria oberta de nit, plena de gom a gom de gent cultíssima. Una llibreria sota les vies fèrries de l’estació de Savignyplatz i m’agrada imaginar Joan Navarro en aquell indret, còmodament assegut en un sofà de pell d’antílop, repassant un qualsevol llibre d’artista de Pere Salinas alhora que acarona el llom d’un mans tigre, mig endormiscat pel seu amanyac.

El cas és que només molts anys després he sabut que Berlín potser hauria sigut el final. Un final trist, cert, salvífic també. Sé, a més, que jo vaig ser en aquella ciutat que després he somiat un milió de vegades en la profunditat de la seua arqueologia sentimental, entre copa i copa de xampany, nu dins d’una il·lusió de frec de cossos, a ritme de jazz, un de tants Karl Siebrecht que la vida s’ha engolit amb la voracitat de l’ós. Vull dir, a penes la caricatura d’un personatge de Hans Fallada entestat a conquerir el món mentre arrossega els embalums de tots els viatgers del planeta. Berlín potser hauria estat el principi, un principi trist, salvífic, també.