Els passats 7 i 8 de febrer vaig tenir l’oportunitat d’assistir al 3r Congrés d’EH Bildu, celebrat a Iruñea. Un esdeveniment en el qual van participar delegacions de tot el món, i que va propiciar un interessantíssim debat sobre el moment polític en què ens trobem, tant a nivell internacional com a l’Estat espanyol i a Euskal Herria, així com els camins per avançar des de l’esquerra sobiranista.
L’anàlisi internacional va tenir un paper central, no només per la presència de les delegacions convidades, sinó també pel seu protagonisme en els debats, destacant les representants de l’ANC sud-africana i de Morena a Mèxic, ambdues forces que governen als seus països. Així mateix, es va explicitar la gran complicitat i coincidència estratègica amb el Sinn Féin, partit germà que va estar representat pel seu secretari nacional, Declan Kearney.
L’ofensiva de l’extrema dreta va sobrevolar tots els debats, i no com un element conjuntural, una mala febre que s’ha de passar, sinó com un corrent de fons que reconfigurarà tot l’escenari polític, tant a nivell internacional com a les nostres realitats més properes, i davant el qual la resposta des de l’esquerra ha de ser estructural i donar-se a tots els nivells, començant per oferir un model de societat millor, democràtica i socialment justa, que situï un horitzó d’esperança.
Una de les reflexions recurrents del Congrés fou que aquesta alternativa enfront del feixisme s’ha construït sempre des del comunisme, des del socialisme; però no des d’un socialisme sectari, sinó aquell que ha sabut construir majories àmplies, fronts amplis entorn de programes de mínims que responguessin a les necessitats de les majories socials. I que avui, aquests fronts amplis s’han articulat des de l’antiimperialisme i l’antineoliberalisme, la sobirania popular i els drets socials.
Davant l’extrema dreta i la dreta extrema, hi ha una disjuntiva fonamental entre democràcia i autoritarisme. I aquí no podem quedar atrapats en la defensa d’una democràcia liberal que es troba en una profunda crisi, i que no és la nostra. Un bon exemple són les paraules del vicepresident de Trump, J.D. Vance, a la Conferència de Seguretat de Múnic parlant de l'anul·lació de les eleccions presidencials a Romania: “Si una democràcia pot ser destruïda per uns pocs centenars de milers de dòlars de publicitat estrangera a les xarxes socials, és que no era una democràcia gaire forta”. Nosaltres parlem d’una democràcia radical, al servei de les majories socials i de la sobirania popular, que avanci en la justícia social, en la conquesta de drets socials, polítics, econòmics i culturals.
Amb prou feines han passat tres setmanes des del Congrés d’EH Bildu, i l’acceleració dels esdeveniments a nivell internacional no fa més que reforçar-ne les conclusions. L’ordre liberal internacional fa aigües, i l’administració Trump avança a marxes forçades amb una agenda autoritària, de retorn a un imperialisme desacomplexat, de destrucció del que queda de l’estat del benestar sota una pretesa llibertat de mercat que només és per als rics, del control social a través dels discursos d’odi llençats des dels monopolis mediàtics disfressats de llibertat d’expressió.
Des de l’esquerra hem de combatre aquesta ofensiva amb una alternativa, amb un projecte que ofereixi un futur millor, més just, més democràtic. Un projecte que incorpori àmplies majories socials, que doni resposta a les seves necessitats, però també a les seves expectatives, que ofereixi un horitzó de progrés i sobirania, d’esperança. Calen processos constituents republicans: cal exercir la sobirania popular i constituir la nació per garantir-nos les unes a les altres els drets socials, polítics, econòmics i culturals.
Això avui, a Catalunya, passa per teixir aliances republicanes amb les esquerres sobiranistes de l’estat espanyol. Cal metabolitzar d’una vegada les lliçons de l’1 d’octubre, i una de les més importants és que no tenim massa crítica per desconstruir l’Estat espanyol nosaltres soles. I així mateix, passa també per establir complicitats i cooperació amb el conjunt de forces progressistes i democràtiques de l’Estat, i fer-los entendre que no hi ha retorn possible a l’statu quo del règim del 78, i que només hi haurà transformacions progressistes a l’Estat espanyol si es produeixen des de la radicalitat democràtica i, per tant, des de la sobirania popular i l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Avui, és l’esquerra sobiranista qui té no només el projecte, sinó també la legitimitat per liderar aquest procés i interpel·lar al conjunt de les forces d’esquerres, populars i democràtiques de l’Estat a engegar aquests processos constituents. I dins l’esquerra sobiranista, EH Bildu és qui té un projecte més sòlid, més clar i que ha aconseguit articular entorn d'aquest projecte a la gran majoria de l’esquerra sobiranista i amplis sectors socials.
Encara que sigui des d’una realitat política i social diferent, sabent que cada poble ha de trobar el seu camí i que no hi ha fórmules extrapolables, l’experiència d’EH Bildu interpel·la l’esquerra sobiranista catalana: hem de situar-nos en lògica de front ampli, no tant des del punt de vista electoral com des de la unitat d’acció estratègica. L’amenaça de l’extrema dreta és tan gran i s’expressa cada vegada de manera més evident -com en els posicionaments polítics dels joves als nostres instituts-, que no podem permetre’ns el luxe de seguir llepant-nos les ferides i competint per un espai de representació institucional minvant i cada vegada amb menys marge d’actuació. No hi ha temps per perdre, ja que cada mes que passi estarem en pitjors condicions. Cal estar a l'altura. L’hora és ara.