Ha traspassat Ricardo Bofill, un senyor català que va tenir els nassos de plantar un parell de formosos gratacels a la meca mundial dels edificis d’alçada, Chicago, allà on fa més d’un segle arquitectes com el venerable Louis Sullivan van desafiar la natura amb el cel com a únic límit mental. Bofill va aconseguir fer-ne un, de gratacel, a Barcelona, de petita escala, com els que s’estilen al cap i casal, el de l’hotel W (o, popularment, hotel Vela), tot i que alguns veïns de la Barceloneta s’hi havien oposat, pancarta en mà, amb el pintoresc argument que l’edifici els “robaria l’horitzó”.

No hem fet sort a Barcelona, els admiradors dels gratacels, dels gratacels ben dissenyats i ben col·locats, vull dir, on després de la gosadia maragalliana d’estirar fins als 154 metres les torres del Port Olímpic, amb prou feines s’hi ha escampat un cert nombre de torres de mitjana escala, amb la Glòries (ex-Agbar) com a fita més ambiciosa (144 metres) i el cadàver de la Núvia (145) a la cuneta. Alçades que, en el concurs planetari, no corresponen a la categoria de gratacel com cal, llindar que se sol situar en els 200 metres. I pinten bastos després que la senyora alcaldessa proclamés que Barcelona és una “ciutat lliure de gratacels”. Sort que ens queda l'Hospitalet, amb una plaça d’Europa que ens fa sospirar per La Défense parisenca, així com la resta de l’àrea metropolitana, per tal de desafiar la consigna comtal.

Continua cridant l’atenció aquest rebuig entenem que ideològic a la construcció d’alçada, segons el qual el gratacel ve a ser el malvat símbol del capitalisme. Però aquests edificis llargaruts poden alliberar sol i fer possibles àmplies zones oxigenades, a banda de donar solucions a ciutats tan denses, i mancades d’espais lliures, com ara Barcelona. Ja ho han fet notar arquitectes i urbanistes. Per no parlar dels gratacels ecològics que prosperen des de fa un temps. “Mmm... Skyscraper I love you”, confessava fa anys el duet electrònic britànic Underworld. “Thirty thousand feet above the earth. It’s a beautiful thing”.

Tot això ho saben a urbs europees on aquestes construccions, que poden ser peces d’art modern i d’alta tecnologia, han prosperat més que no pas aquí, i no només del nord (Rotterdam o Göteborg) sinó de latituds meridionals, com ara Milà, Bilbao o fins i tot Sevilla, on la moderna torre homònima fa 180 metres i no sembla que la ciutadania s’hagi esquinçat les vestidures. Per no parlar del turbo-Madrid, esclar. És interessant observar que la certa oposició veïnal barcelonina als gratacels s’esvaeix un cop han estat construïts, i llavors passen a constituir-se en elements icònics del paisatge urbà, naturalíssims i compartits per tothom. Tots aquests imants, il·lustracions pictòriques i fons de pantalla amb l’skyline barceloní. No ens molestaven tant, aquests edificis?

Però rau una contradicció en el veto municipal actual als gratacels: si es manté indefinidament, facilitarà que la gran fita barcelonina acabi sent ni més ni menys que la Sagrada Família un cop s’acabi, amb els seus previstos 172,5 metres d’alçada. És a dir, que un govern consistorial d’esquerres, entusiasta defensor de la laïcitat, amb una alcaldessa que es va estimar més no assistir a la inauguració, fa unes setmanes, de la Torre de la Verge, farà possible que el sostre simbòlic de Barcelona no sigui pas un gratacel d’avantguarda sinó la creu gloriosa, de 17 metres i quatre braços, que un dia coronarà la Torre de Jesucrist, en pietosa evocació del martiri. Religió o capitalisme? Potser caldrà triar.