Som un país que ha patit llargues èpoques de  totalitarisme amb la intenció d’aniquilar-nos com a poble. La darrera, el franquisme, fou segurament la que més ens ha marcat i explica moltes de les nostres actuals actituds polítiques. Tantes dècades de ser els perseguits fa que no puguem evitar solidaritzar-nos sempre amb els que pensem que comparteixen la nostra mateixa condició, aparentment.

Que hi ha una guerra? Els catalans són els primers a muntar les més grans manifestacions en contra, com va passar el 15 de febrer del 2003 en protesta per a la guerra d’Iraq, que fins i tot va fer declarar al llavors president George Bush (pare) que la política de seguretat nacional dels EUA no podia dependre de la molta o poca gent que sortís als carrers de Barcelona. Que Israel bombardeja Gaza? Bona part dels nostres es posa el mocador palestí i crida “sionisme assassí!”, ignorant qualsevol anàlisi rigorosa de les raons que mouen el conflicte així com les víctimes jueves, que també n’hi ha i moltes. Que hi ha refugiats a causa de la guerra de Síria? Mobilització general per acollir qui calgui, sense prendre les mínimes mesures preventives sobre a qui li obres les portes en un moment on Europa viu atemorida pel terrorisme islàmic. I així successivament amb totes les causes que comporten una injustícia cap als que l’opinió pública assenyala com els febles. Mentrestant, no haureu vist ni una sola manifestació a favor de la independència de Catalunya més enllà de les nostres fronteres. I això que el món ens mira! No vull ni pensar que passaria si no ho fes...

És clar que hi ha injustícies, i que Occident és víctima en moltes ocasions de polítiques pretèrites que van ser fetes de forma arbitrària i macabra. Com també de les actuals que estan massa lligades a foscos interessos i que cal denunciar contundentment i sense embuts. Però això no significa que es puguin justificar segons quins valors que volen dinamitar, mai millor dit, la convivència de les societats europees. Generalment a Catalunya no es fa aquesta anàlisi bàsica. Tot es mesura en funció de la dicotomia de bons i dolents. Els primers són els desvalguts i els segons els responsables de les desgràcies dels anteriors. Sempre ha d’haver-hi un culpable i així hom s’estalvia la feina de raonar més enllà del titular. És un plantejament rudimentari i infantil però que neteja les consciències del “progressisme”, sovint amb xalet a l’Empordà.

Aquest relat que domina la nostra implicació en els afers de més enllà de les nostres fronteres també s’ha traslladat al món independentista, amb els matisos i les característiques corresponents. L’independentisme bo és el que només assenyala el govern de l’estat com el culpable de la nostra situació, i sempre afirma que no tenen res en contra dels espanyols. Com si a en Rajoy l’haguessin posat en el poder els vots dels esquimals. També té com a tret distintiu l’aversió a saber-se odiats. No vol ni sentir parlar que bona part dels espanyols té tics autènticament racistes contra Catalunya, sobretot quan es tracta del nostre idioma. Donat que els catalans estem sempre disposats a defensar qualsevol causa que considerem justa en qualsevol racó de món, inconscientment no entenem com és possible que algú detesti a qui sempre està amatent a combatre qualsevol injustícia.

Volem esdevenir guardians de la justícia universal, i fins i tot es veu que ho hauríem de plasmar en la carta magna de la futura república. Així, en el text constitucional proposat pel grup Constituïm, i que van lliurar en el seu dia a la presidenta del Parlament, no podia faltar l’aportació catalana a la pau mundial a través de l’Institut Internacional de Pau i Treva que “tindrà com a finalitat la recerca, la formació, el desenvolupament i l’aplicació de mètodes no violents d’intervenció i de resolució de conflictes armats o de situacions de violència i estralls, basats en el seu coneixement científic i pràctic.” No ens hem salvat nosaltres, però ens veiem amb forces per salvar la humanitat.

Segurament es preguntaran els lectors qui i com són els mals independentistes. Aquells que els bons diuen que perjudiquen el “procés” i la imatge dels catalans. Bé, doncs acaben de llegir l’article d’un d’ells.