Al darrer Fulls d’enginyeria, Blanca Sorigué Borrell (Pobla de Segur), empresària que des de 2018 és la directora general del Consorci de la Zona Franca de Barcelona, ha publicat l’article Liderar amb propòsit: el nou imperatiu empresarial. Hi afirma que “els models empresarials tradicionals, centrats exclusivament en la rendibilitat financera, ja no responen a les complexitats del món actual”; que calen lideratges amb propòsit vinculats al progrés econòmic, social i ambiental.

Això vol dir que les empreses, a part de generar beneficis, han de generar valor per a les persones, per a l’entorn i per a les generacions futures. És a dir, cal que cada decisió transcendeixi l’immediat i contribueixi a construir un model més inclusiu, sostenible i resilient. Per Sorigué, és tan important el perquè com el què. El perquè fa que els empresaris esdevinguin agents del canvi. I jo afegiria en agents de la reacció en els casos que el perquè sigui només el benefici.

Un empresariat progressista ha de saber que la innovació no es pot desvincular de l’impacte social, ni la competitivitat, ni de la sostenibilitat. I que “les incongruències entre el discurs i la pràctica generen desconfiança”. És un lideratge basat en la influència, no en l’autoritat. Per això, cal valentia perquè les decisions amb aquesta visió generen resistències. Implica escoltar més que imposar, connectar més que controlar, transformar més que dirigir. Aquest empresariat amb propòsit fa que les persones deixen de treballar només per un salari i comencen a treballar per una causa que és capaç d’atreure talent alineat amb els valors de l’empresa, entre aquell sector de les noves generacions que prioritzen l’impacte social i l’ètica.

L’article de Sorigué acaba amb una aposta per l’esperança en què “el propòsit no limita l’estratègia, la potencia (...) allibera el potencial humà i connecta el talent amb una missió transformadora.” Per tal de “construir empreses que no només siguin competitives, sinó també conscients. Que no només generin riquesa, sinó també benestar. Que no només responguin al mercat, sinó també a la societat.” 

Una visió del capitalisme inclusiu i amb propòsit que xoca de ple amb què en altres àmbits s’està movent, com alerta en un article a La Vanguardia, Francesca Bria (Roma), economista de la innovació i ​​presidenta de l'Institut d'Innovació Italià i que actualment, promou des de Berlín polítiques a favor de la sobirania digital europea. L’article titulat El cop d’Estat dels tecnoautoritaris: de l’Amèrica post democràtica a l’Europa que ve, mostra un panorama francament apocalíptic pel que fa a l’enfortiment del que s’ha anomenat tecnofeudalisme, que pretén controlar el poder per sobre dels estats i la democràcia.

Bria comenta com l’exèrcit dels EUA ha externalitzat la seva gestió a Palantir, l’empresa de Peter Thiel que propugna la desaparició de les democràcies i del mercat. Bria denuncia que una coalició d'empreses com la de Thiel dissenya “una infraestructura planetària de vigilància, coerció i governança sense rendició de comptes. És un sistema estratificat —plataformes al núvol, models d'IA, xarxes financeres i de drons, sistemes orbitals— que conforma una infraestructura tecnopolítica integrada de control” en mans dels més dretans de Silicon Valley —Thiel, Musk, Andreessen, Sacks, Luckey i Karp—. La finalitat dels quals és transformar la sobirania nacional en un sistema monetaritzable privatitzat.

Europa està caient, país a país, en mans d’aquest tecnofeudalisme. L’armada italiana, la seguretat alemanya, la sanitat britànica, etcètera. Els governs europeus estan perseguint l'autonomia estratègica just en el moment en què les seves infraestructures crítiques estan caient sota el domini de plataformes nord-americanes els executius de les quals soscaven activament la democràcia europea.

El drama, però, és que a l’altre costat. Els grans operadors tecnològics xinesos també controlen per la via del subministrament de components o per la via del control de productes la vida europea. És el cas descobert fa poc a Noruega, el país que ha apostat més fort per l’electrificació i on una investigació interna ha descobert que la seva flota d’autobusos de l’empresa Ruter pot ser apagada a distància per la Xina i l’empresa Yutong, que  incorpora un sistema connectat que li permet accedir al software, les bateries i el subministrament elèctric de cada unitat. Sospites de control xinès que en el seu moment també es van fer sobre les mòbils de Huawei. 
Tant en el cas dels americans com dels xinesos, quan el teu client no pot marxar perquè t'has convertit en el sistema operatiu o li controles, has aconseguit el poder.

Als EUA, les connexions entre el món polític i aquestes feudoempreses ja no és per la via de les portes giratòries, és un lligam directe. Polítics accionistes i accionistes fent de polítics. A la Xina, l’estat està vinculat directament amb les multinacionals. Aquí no s’han de preocupar per eleccions perquè no n’hi ha. Als estats amb configuració formalment democràtica “els tecnoautoritaris han passat de qüestionar la democràcia a construir-ne el reemplaçament. No necessiten convèncer el votant, sinó controlar la infraestructura estatal més crítica”. Llavors la democràcia manipulada per les xarxes que controlen els tecnofeudals esdevé una closca buida. 

Davant d’aquest panorama, quin propòsit té Europa? Sotmetre’s al duel entre imperis que emparen els tecnofeudalismes disfressats de democràcies formals o de comunismes igualitaris? O bé, al costat de la democràcia social i de mercat lliure i, per tant, regulat i al costat de les empreses pel bé comú i amb propòsit social?

Davant de temes tan transcendents, quan enfoco la lent de proximitat a Espanya i Catalunya, em deprimeix veure com forces polítiques que malgrat les seves opcions diverses, haurien d’estar compromeses en un front comú per les llibertats, estan enfrontades de forma abusiva, incapaces d’analitzar bé on està la contradicció principal de classe i nacional i, en canvi, s’alineen, per activa o per passiva, amb els dos imperis tecnofeudals.

Com si encara visquéssim en la Guerra Freda i calgués estar al costat dels EUA o Israel, o a la banda de Xina-Putin-Iran per definir-se de dreta o esquerra, de demòcrata o autoritari. I acaben fent el joc als populismes d’extrema dreta i d’extrema esquerra subsidiaris dels dos imperis. M’entristeixen les forces polítiques centrals que amb batalletes tacticistes són incapaces de sotragar el país i Europa perquè es despertin.