Entre les guerres, que no s’aturen; la inflació, que no para de créixer; el canvi climàtic, que és imparable; l’aigua, que sempre fa falta; el curs escolar, que comença; la llengua, que recula; el deteriorament de la qualitat democràtica, que s’assenta; l’època de l’abundància, que s’ha acabat; el finançament de Catalunya, que trasbalsa l’Estat; les negociacions entre els governs de Catalunya i Espanya, que crea tants de recels, entre molts d’altres, són temes que ocupen els mitjans i preocupen els ciutadans i que les formacions polítiques tenen en les seves agendes de govern i d’oposició.
De totes aquestes carpetes, la que té més pes polític, avui, és la negociació sobre el replantejament del finançament de Catalunya, perquè l’ofec entre què els impostos que aportem a Espanya i la contraprestació que ens arriba, per aquesta política que ells en diuen de justícia equitativa, ja no ens permet un futur de progrés. PSOE i PSC s’hi han avingut, no pas per convenciment ideològic, sinó més aviat per conveniència pràctica, per mantenir-se i per aconseguir, respectivament, les presidències dels governs allà i aquí. Però en el seu conjunt, el partit del govern, des de moltes de les comunitats autònomes d’aquest mosaic que configura l’Estat, hi és recelós, a replantejar un nou model de finançament per a Catalunya, i no pas per la pressió de l’oposició, sinó pel fet d’atendre l’independentisme. El foc no és viu, però la brasa crema.
Pel fet de demanar diàleg aquell octubre d’ara farà set anys per posar les urnes per exercir el dret democràtic de votar, l’Estat va cometre, respecte a les institucions i els alts responsables polítics catalans, abús de poder. I el va cometre perquè va mobilitzar els seus aparells i les seves clavegueres, i ho va fer, sobretot, per intervenir en l’opinió pública. Però, a més a més, aquest seu catàleg d’actuacions es completava amb l’administració de filtracions, dossiers, difamacions, intoxicacions i pors presentats en mitjans que li són altaveu, a l’Estat.
Convinc amb Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d’Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això el que tenen, en aquest temps “transitiu i fràgil”, és por. D’esquerra a dreta, del que té por Espanya és que l’independentisme creixi desbocadament, mentre nosaltres, entre nosaltres, l’esmorteïm de manera accelerada. La Diada, malgrat tot, i els congressos que venen. Ai!