Les urnes, al Brasil, han donat la victòria al candidat Jair Messias Bolsonaro. Una de les democràcies més poblades del món tindrà, doncs, un president d’ultradreta. I no només això, ja que aquest fenomen de president té altres trets que l’adornen. És un homòfob declarat (“seria incapaç d’estimar un fill homosexual”), misògin (“ella és molt dolenta, molt lletja, no és del meu gust, no la violaria mai”), racista (“no corro el risc que un dels meus fills s’enamori d’una dona negra, perquè van ser molt ben educats”), defensor de la tortura (“l’error de la dictadura va ser torturar i no matar”) i obsessionat a combatre les organitzacions no governamentals que lluiten a favor dels drets civils i per lapreservació del medi ambient. 

El tal Bolsonaro ha guanyat, com és sabut, amb una eficaç campanya a través de WhatsApp, per on ha fet circular el seu discurs incendiari. I ha tingut, a més, el suport del senador republicà per Miami Mario Rubio i l’assessorament de Steve Bannon, l‘activista nord-americà de l’extrema dreta xenòfoba que tant de camí ha recorregut ja a la vella Europa. No cal dir que Bolsonaro s’ha emmirallat, en moltes coses, en el president Donald Trump, de manera que els dos països amb més pes demogràfic, al nord i al sud del continent americà, calcen el mateix peu. I no tan sols pel fons, diguem-ne,ideològic, sinó també per les formes poc convencionals i no gens democràtiques que empren en referir-se als seus adversaris. Males notícies, doncs, per a Amèrica i per a tot el món.

Brasil pertany a l’anomenat Bric, l’acrònim en anglès del grup integrat pels quatre països considerats emergents en l’àmbit econòmic. Es tracta del Brasil, Rússia, Índia i Xina. I ara ja podem dir, per desgràcia, que, en tots aquests indrets, l’emergència econòmica no acompanya, precisament, l’emergència democràtica. A la Xina ja sabem quin pa s’hi dóna; a Rússia, també, tot i haver-hi, formalment, eleccions, igual que a l’Índia, on perviuen lleis d’altres èpoques, inconcebibles en el segle XXI, així com una discriminació de gènere absolutament institucionalitzada i que forma part del paisatge d’una pretesa normalitat social i d’una tradició cultural autòctona. El Brasil, doncs, és el que faltava pel duro.

El futur president, de tradició, mentalitat i comportament totalment castrenses, ja hi ha anunciat l’increment espectacular de la despesa militar i policial, acompanyada d’una concepció del dret a la possessió i ús de les armes, per part de civils, que té en Trump el seu guia i el camí a seguir. La privatització imminent de béns, empreses i serveis, fins ara públics, és una altra de les amenaces que sotgen la societat brasilera, així com la supressió de la gratuïtat de l’educació superior, que no farà més que reforçar l’escletxa entre classes socials, la qual, d’ara endavant, esdevindrà un abisme insalvable.

Val la pena de reflexionar uns moments sobre els motius d’aquesta victòria tan esclatant. Crec que, com va passar als Estats Units, amb Trump, hi ha una fatiga civil del sistema polític tradicional, al qual veuen incapaç de resoldre els problemes gravíssims que afecten la gent en la seva quotidianitat. Cansats dels polítics tradicionals, han optat per lideratges forts, per candidats “diferents”, vistos com a no pertanyents al sistema de sempre i, en certa manera, sobretot per les formes, antisistema, quan en realitat caldria parlar més aviat d’antipolítics. La violència s’ha ensenyorit d’aquest gran país de gairebé 210 milions d’habitants i es fa present, dia rere dia, pels carrers de les grans ciutats, on part de la població viu en favelas, amb la pobresa com a companyia. La recessió econòmica actual, en contrast amb el període de Lula de Silva quan el país va alçar el vol gràcies a mesures polítiques aprovades per tothom, conviu ara amb una crisi profunda dels partits polítics gràcies a la corrupció. El mateix Lula se n’ha vist afectat i també la seva successora, Dilma Russef. 

Em fa l’efecte, a més, que la corrupció castiga molt més l’esquerra que no pas la dreta, perquè considera que comet un delicte més greu que qualsevol d’una altra ideologia. No diré pas que a les opcions conservadores ficar la mà al calaix sigui sempre, arreu i per part de tothom, una pràctica habitual, com si la corrupció ja els fos inherent a la seva existència, però sí que, en general, hom se sorprèn i s’irrita més davant dels casos de corrupció en forces progressistes que no pas conservadores. En fi, confiem que la samba ultra que, a partir d’ara, sonarà pels carrers brasilers deixi pas, com més aviat millor, a aquella altra música que acompanya l’alegria de viure quan hom veu satisfetes les seves necessitats més peremptòries i ompli de música, ritme i color les millors melodies que ens remeten a la llibertat, la justícia i la cultura. Espero que isso seja em breve...