Si a una escola del segle XVII algú hagués proposat estudiar l'obra de Lope de Vega l'haurien acomiadat immediatament. O excomunicat, que era una de les variants més de moda a l'època, una mena d'acomiadament de l'empresa dels justos. Incorporar al programa lectiu un autor popular, que trencava els esquemes vigents i escrivia "para el vulgo" era una transgressió excessiva en aquell món acadèmic tan rígid. El cànon imposava els autors grecs i llatins i poca cosa més, i no només com a matèria d'estudi, sinó que saltar-se les seves normes a l'hora de fer literatura era vist com una excentricitat, o com una banalitat sense gruix.

El temps atorga a molts fenòmens artístics una capa de respectabilitat, i en algun moment, Lope de Vega –i Shakespeare, i Cervantes, i tots els altres- va arribar al nivell d'autor estudiable. Podríem dir el mateix de la pintura, l'escultura, l'arquitectura o fins i tot el cinema. Allò que va aparèixer com una transgressió i la gent benpensant va tractar de bajanada, ha acabat sovint, molt sovint, esdevenint matèria escolar. Jo vaig estudiar els impressionistes i els dadaistes, i els meus fills Andy Warhol o Banksy.

La creativitat literària actual ja no és només en els llibres, ni en els escenaris, ni tan sols a les sales de cinema: ha arribat a la televisió. El talent desplegat en algunes –algunes, que quedi clar- de les sèries que s'emeten d'un temps ençà és perfectament comparable a molta de la producció novel·lística o teatral. La definició de trames, l'ambientació i els diàlegs exigeixen un alt esforç creatiu. L'únic que allunya aquests autors de la respectabilitat acadèmica és el format, i el fet que, en general, es tracti d'una feina col·lectiva, que fa més difícil identificar-ne l'autor. Però, si superem el bloqueig mental d'aquests dos condicionants, no hi ha cap raó de pes perquè l'assignatura de literatura de l'ESO no incorpori un capítol sobre Boardwalk Empire, Breaking Bad, Mad Men, Transparent o Joc de Trons. Per posar alguns exemples.