En veure a totes les notícies parlamentàries sobre la sandàlia que el membre de la CUP, David Fernàndez, havia amagat de llençar al compareixent Rodrigo Rato, vaig recordar la pel·lícula dels Monty Python, La vida de Brian. Hi ha una llarga escena en què un seguit de fanàtics persegueixen un espantat Brian pel mig d’un mercat i fins a la gruta d’un ermità, i en caure-li al protagonista una sandàlia en la fugida, l’agafen enfervorits i comencen amb ella la primera secta, la secta de la sandàlia. I és que al dia següent de l’escàndol generat al Parlament entre la resta de forces parlamentàries, els seus companys de partit es van fotografiar sabata en mà, en mostra de solidaritat amb Fernàndez.

No està bé, podrien convenir que està força malament aprofitar una compareixença per insultar al compareixent i amenaçar de llençar-li qualsevol objecte; però és que això no és el que importa. Pensem per un moment en els avantatges i raons d’una actitud així: el protagonista ha aconseguit els quinze, potser més, minuts de glòria, la qual cosa per a un grup parlamentari amb vocació de minoria no és poca cosa (molt pitjor és l’errada de Junqueras, que pertany a un grup que pot arribar a ser el majoritari, i diu a Brussel·les que la política pot parar les màquines de l’economia catalana durant una setmana!).

Jo, que he vist fins a quin punt resulta inútil el Parlament de fireta que tenim a Catalunya (cada cop més de fireta a mida que van recentralitzant competències des de “los madriles”), crec que actituds extremes com aquesta no són més que el resultat de l’exasperació de qui, com Fernàndez, hi entra i comprova que allà no s’hi cou cap brou, que tot és pactat als passadissos, i que l’hemicicle on es representa la comèdia ni el veu ningú ni és més que l’avantsala per arribar al faristol, vertader, el de les rodes de premsa, on si tenen sort, el que volen dir s’assemblarà al que surti al dia següent a segons quins diaris.

Així que tira milles, deu haver pensat el cupaire. “Els meus ho veuran bé, com es demostra en el foto dels de la sandàlia, i a ben segur que entre els que mai voten molts pensaran que tinc pebrots per dir en veu alta el que molts pensen: que ja està bé de tanta cortesia, si sols serveix per anar temperant el que m’agradaria que esclatés, que és la revolta”...

Això si no malpensem que Fernàndez, més que un Brian amb voluntariosos seguidors, no és més que un secundari que juga a centrar ERC. La qual cosa fora tant com quadrar un cercle, o tenir la solució per tal que al PSC es quedin es dirigents i els votants sota les mateixes sigles...