Brighton 64, moderns per sempre
«Albert i Ricky Gil apugen ara més el to que quan eren uns galifardeus de vint anys»
ARA A PORTADA
-
«La segregació del Bisbat de Lleida va ser la guspira que va encendre el litigi de Sixena» Àlvar Llobet i Sotelo
-
-
-
Oriol Junqueras reclama l'aplicació íntegra de l'amnistia davant la «rebel·lió judicial» Sara Escalera
-
Llarena mantindrà l'ordre de detenció a Puigdemont tot i l'aval del Tribunal Constitucional a l'amnistia Redacció

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
20 de desembre de 2019
Hi ha un fil d'or que ens connecta amb la memòria de la Barcelona dels anys vuitanta i es diu Brighton 64, la banda de La casa de la bomba, modernista per a després del modernisme, portadora d'un vigor pop que no se l'acaben. El destí, i els tribunals europeus, han donat un plus d'actualitat visionària al seu nou disc, Como debe ser, el més polític de la seva trajectòria, on ens parlen de males pràctiques democràtiques i conclouen que, davant de certs excessos, el millor és aplicar una recepta basada en el principi de "demolición, patada y abolición".
Ara que de tot fa trenta anys com a mínim, i quan se celebren fins i tot els aniversaris sense xifres rodones, tot vivint en el revival sense fi, cal apreciar que un grup amb tanta història, prop de quatre dècades, es prengui la molèstia d'enregistrar discos amb cançons noves. Fa dos anys va ser l'audaç El tren de la bruja, doble i basat en el relat de Carlos Zanón, i ara és aquest nou àlbum ric en esmenes a la configuració de l'Estat espanyol, amb cançons que duen títols tan simptomàtics com Juez y parte, El estado de la nación o La cara infame del poder.
Com ha passat amb tanta gent a Catalunya en aquests anys, els germans Albert i Ricky Gil (que encapçalen el grup de la mà del també veterà Jordi Fontich i el jovencell Eric Herrera), apugen ara més el to que quan eren uns galifardeus de vint anys. Però el més remarcable és que ho fan lluint unes cançons dotades d'un refrescant dinamisme, que poden atrapar-te a la primera escolta amb les seves tornades expeditives i l'entonació vocal a raig del Ricky.
Brighton 64 continua encarnant en aquesta nova obra una idea del pop -del power pop- que s'inspira en el passat (les santes relíquies mod coronades per ses majestats The Who) però no pas per nostàlgia sinó apel·lant a essències eternament modernes, amb ànim de superar les tribus i llegint el present a la seva llenguaruda manera. Amb una empenta natural, estructural, i sense impostació juvenil, com ho farà la banda a la seva pròxima cita amb els barcelonins, el 4 de gener a la sala Sidecar.
Ara que de tot fa trenta anys com a mínim, i quan se celebren fins i tot els aniversaris sense xifres rodones, tot vivint en el revival sense fi, cal apreciar que un grup amb tanta història, prop de quatre dècades, es prengui la molèstia d'enregistrar discos amb cançons noves. Fa dos anys va ser l'audaç El tren de la bruja, doble i basat en el relat de Carlos Zanón, i ara és aquest nou àlbum ric en esmenes a la configuració de l'Estat espanyol, amb cançons que duen títols tan simptomàtics com Juez y parte, El estado de la nación o La cara infame del poder.
Com ha passat amb tanta gent a Catalunya en aquests anys, els germans Albert i Ricky Gil (que encapçalen el grup de la mà del també veterà Jordi Fontich i el jovencell Eric Herrera), apugen ara més el to que quan eren uns galifardeus de vint anys. Però el més remarcable és que ho fan lluint unes cançons dotades d'un refrescant dinamisme, que poden atrapar-te a la primera escolta amb les seves tornades expeditives i l'entonació vocal a raig del Ricky.
Brighton 64 continua encarnant en aquesta nova obra una idea del pop -del power pop- que s'inspira en el passat (les santes relíquies mod coronades per ses majestats The Who) però no pas per nostàlgia sinó apel·lant a essències eternament modernes, amb ànim de superar les tribus i llegint el present a la seva llenguaruda manera. Amb una empenta natural, estructural, i sense impostació juvenil, com ho farà la banda a la seva pròxima cita amb els barcelonins, el 4 de gener a la sala Sidecar.
Et pot interessar
- L'Estadi com a unitat de mesura Jordi Bianciotto
- Fora Grillons Xavier Grasset i Foraster
- Brussel·les posa fi a la solidaritat postpandèmica Germà Capdevila
- Ajudes públiques, també pels rics? Alessandra Palomar
- A propòsit del nou canal de RTVE en català Sebastià Frau
- Vel, excusa o símbol? Montserrat Nebrera