Per començar a entendre per què el gag de "Zona Franca" no va ser bona idea en termes generals, i més encara en un mitjà públic, el lector dubtós o complaent només ha de pensar què li semblaria si s’hi hagués associat la creu gamada al partit que vota, i què s’imagina, amb la mà al cor, que hauria passat aleshores. Posem per cas que aquell gràfic enginyós hagués relacionat el símbol nazi amb les sigles d’un partit independentista. Més encara, d’un partit independentista de fora del govern, és a dir, de Junts o la CUP.

És fàcil intuir que tribunes, columnes d’opinió i xarxes haurien cremat amb exigències de dimissió de tota la cúpula de TV3. Passa, però, que es fa molt difícil imaginar aquest supòsit. I això és perquè és impossible que una pretesa brometa d’aquest calibre gros s’adreci, a la Televisió de Catalunya, a un dels partits polítics la base ciutadana del qual constitueix una part estructural de la seva audiència. Les impertinències i els insults són per adreçar-los als altres, als qui llavors demanem, només a ells, que facin el favor de prendre’s les coses amb esportivitat i, sobretot, amb molt d’humor.

I vet aquí un problema de la catalanitat contemporània: aquesta tirada a practicar un sentit de la transgressió que no és tal, que és de joguina, i que es veu reduït pels límits mentals del suposat transgressor. Gosadies que no ho són pas, insolències de l’hora del pati. Desfilades creixents de xicots i xicotes que es caracteritzen per deixar anar solemnes bretolades com si fossin heroïcitats i per traspassar línies només allà on saben que poden fer-ho. El populisme no només el practiquen els altres. Avui dia, a Catalunya, la dita transgressió només es pot expressar sempre i quan s’atengui al llibre d’estil de les transgressions, als seus carrils ideològics i mentals.

Sembla mentida, amb les vegades que ens han dit als catalans que som uns nazis per ser independentistes, sobiranistes, nacionalistes, catalanistes o simplement per defensar uns drets lingüístics, que encara no haguem après que, per anar bé, les al·lusions als nacionalsocialisme del senyor Hitler s’han de circumscriure a la conversa sobre la Segona Guerra Mundial, i no gaire més enllà, si pot ser. Per al bé de tothom i d’una convivència mínimament respirable. I no dono suport, ni deixo de donar-lo, a l’acomiadament del noi del gag, perquè no és el meu negociat la política de contractació de TVC i de la consegüent productora, però trobaria afectat que algú es fes ara el sorprès per l’enrenou generat i el seu desenllaç.

El pitjor no és ja la bretxa ideològica, el sectarisme partidista en un mitjà públic o frivolitzar amb el nazisme, sinó la baixa qualitat de certa comicitat, la vulgaritat i la falta d’imaginació. A una Catalunya on ens agradava tant dir que cultivàvem un humor semblant al britànic. Quin goig, aquesta deriva. No la vèiem pas venir. “Puta nit i bona Espanya”. Continuem així. Riallades amb retranca i anar-hi anant, que som els bons i guanyarem.