Buscant una farmàcia de guàrdia
«Assegut a les darreres files, intento recordar en quin moment vaig perdre la fe del tot, però no en soc capaç»
ARA A PORTADA
-
-
Front comú de Catalunya i el País Basc per aconseguir l'oficialitat de les llengües a Europa Lluís Girona Boffi
-
-
Cristóbal Montoro i vuit més: la llista de ministres imputats de José María Aznar Lluís Girona Boffi
-
Montoro es dona de baixa del PP després de ser acusat de beneficiar empreses gasistes quan era ministre Redacció

- Eduard Voltas
- Periodista i editor
El diferencial de fred de l’interior, l’olor i la iconografia em resulten més que familiars, criat com soc en el culte catòlic des de ben petit. Entrar en una església buida, quan ho faig sense intencions turístiques, acaba essent sempre una regressió a la infantesa i la joventut. A casa ens portaven a missa cada diumenge a la parròquia de Maria Mitjancera, al carrer Entença. Tinc record del meu pare agenollat, amb els ulls tancats i molt concentrat en l’oració després de combregar. M’impressionava molt veure’l així, ara penso que potser m’espantava i tot. Més endavant, als Maristes del carrer Vallespir, vaig arribar a pensar que volia anar al Seminari. Conservo l’amistat amb el millor mestre que he tingut mai, un germà marista que ara fa classe –i miracles– en un indret hongarès de població gitana. Es diu Jaume. Ell em va ensenyar a estimar el català.
Assegut a les darreres files, intento recordar en quin moment vaig perdre la fe del tot, però no en soc capaç. Va ser un procés que va durar anys i al principi em va provocar molta angoixa, per allò que tenia de negació d'una part de mi i de la meva vida. Angoixa però també temor, perquè el sol fet de pensar que Déu no existia em feia sentir en pecat mortal. Una paradoxa que em va costar molt de resoldre. Però la raó es va imposar, em resultava massa evident que Déu és una creació de l’home, i no a l’inrevés. No em veia capaç de sostenir el contrari sense passar vergonya. Un amic em va dir un dia que Déu existeix precisament perquè l’ha creat l’home, igual que existeix una cadira o el comunisme. “No et pensis que soc tan idiota de pensar que Déu ens ha creat, simplement crec que és una bona idea, una idea útil, i per tant l’he incorporat a la meva vida”. L’entenc.
De fet, l’entenc molt. Molta gent troba l’equilibri personal i l’ordre vital a través de la idea de Déu. Com més estrany i incert es fa el món, més ens calen les creences que ens proporcionen un punt de vista estable des d’on mirar i interpretar, que ens falquen a terra i ens fan sentir segurs. Per exemple, aquest pensament fugaç que he tingut avui: “ara m’aniria bé una bona missa”, d’on surt, sinó d’aquí? Just el capellà, encara vestit de carrer, feia els primers preparatoris de la missa d’onze. Per què no? Aturar-se i participar durant 45 minuts d’un culte antic i que coneixes bé, que no està subjecte a canvis i que, molt probablement, d’aquí a mil anys se seguirà practicant de la mateixa manera. Seguretat. Estabilitat. Però no m’hi he quedat, a casa esperaven les medecines.
Nascut a Barcelona (1970), és periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El podeu seguir al canal de Telegram.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.