Buscant una farmàcia de guàrdia acabo dos pobles més enllà. Els carrers són deserts perquè és d’hora i és dia de reis. El cel és blau i l’ambient és net perquè ahir va ploure, poc, però va ploure. Fa fred i sol, és a dir el millor temps possible. Sortint de la farmàcia veig, al final d’un carreró, una placeta i una breu escalinata que du a una senyora església, de porta ampla i alta, amb un campanar imponent que segur que es veu des de moltes bandes. El conjunt transmet una solidesa semblant al d’una gran masia, una casa pairal. Un cert magnetisme, fins i tot. Fa segles que no entro en una església, i em dic que no em farà cap mal seure-hi una estona en silenci.  

El diferencial de fred de l’interior, l’olor i la iconografia em resulten més que familiars, criat com soc en el culte catòlic des de ben petit. Entrar en una església buida, quan ho faig sense intencions turístiques, acaba essent sempre una regressió a la infantesa i la joventut. A casa ens portaven a missa cada diumenge a la parròquia de Maria Mitjancera, al carrer Entença. Tinc record del meu pare agenollat, amb els ulls tancats i molt concentrat en l’oració després de combregar. M’impressionava molt veure’l així, ara penso que potser m’espantava i tot. Més endavant, als Maristes del carrer Vallespir, vaig arribar a pensar que volia anar al Seminari. Conservo l’amistat amb el millor mestre que he tingut mai, un germà marista que ara fa classe –i miracles– en un indret hongarès de població gitana. Es diu Jaume. Ell em va ensenyar a estimar el català.

Assegut a les darreres files, intento recordar en quin moment vaig perdre la fe del tot, però no en soc capaç. Va ser un procés que va durar anys i al principi em va provocar molta angoixa, per allò que tenia de negació d'una part de mi i de la meva vida. Angoixa però també temor, perquè el sol fet de pensar que Déu no existia em feia sentir en pecat mortal. Una paradoxa que em va costar molt de resoldre. Però la raó es va imposar, em resultava massa evident que Déu és una creació de l’home, i no a l’inrevés. No em veia capaç de sostenir el contrari sense passar vergonya. Un amic em va dir un dia que Déu existeix precisament perquè l’ha creat l’home, igual que existeix una cadira o el comunisme. “No et pensis que soc tan idiota de pensar que Déu ens ha creat, simplement crec que és una bona idea, una idea útil, i per tant l’he incorporat a la meva vida”. L’entenc.

De fet, l’entenc molt. Molta gent troba l’equilibri personal i l’ordre vital a través de la idea de Déu. Com més estrany i incert es fa el món, més ens calen les creences que ens proporcionen un punt de vista estable des d’on mirar i interpretar, que ens falquen a terra i ens fan sentir segurs. Per exemple, aquest pensament fugaç que he tingut avui: “ara m’aniria bé una bona missa”, d’on surt, sinó d’aquí? Just el capellà, encara vestit de carrer, feia els primers preparatoris de la missa d’onze. Per què no? Aturar-se i participar durant 45 minuts d’un culte antic i que coneixes bé, que no està subjecte a canvis i que, molt probablement, d’aquí a mil anys se seguirà practicant de la mateixa manera. Seguretat. Estabilitat. Però no m’hi he quedat, a casa esperaven les medecines.