La pitjor forma d'injustícia és la justícia simulada, diuen. Però que Espanya no és una "democràcia perfecta" ja no només ho sabem nosaltres: la demacrada situació de l'Estat s'escampa arreu i ja comença a ser vox populi a la majoria de llars civilitzades del món. Com a darrer exemple, l'informe anual publicat a The Economist, on destaca l'intent de l'executiu comandat per Mariano Rajoy "d'impedir per la força" la celebració del referèndum de l'1-O.

Això demostra que el camí és el correcte: cal feina constant i persistència insubornable per explicar bé el cas català –que no deixa d'afectar la realització de l'Europa somiada, amb valors sòlids i comuns a tots els ciutadans–, i per distanciar el procés de tots aquells moviments populistes als quals s'associa per pura desinformació o, directament, per deixadesa intel·lectual.
 
Convé que se sàpiga que patim a diari les conseqüències d'un Estat que estreny l'autogovern, incentiva la censura i aplaudeix la repressió, on s'assenyala qui surt de la línia marcada pel pensament únic. I que tot això es fa amb un revengisme de baixa estofa que pren la forma de presons preventives, amb controls fronterers i de clavegueram dignes de Pepe Gotera y Otilio, amb estomacades i amenaces perpetrades en nom del bé comú.
 
Per això, el moviment és encertat: l'empresonament de Junqueras, Sànchez i Cuixart ha d'arribar a les Nacions Unides, i que allà dictin sentència sobre l'amoralitat d'una situació que vulnera els fonaments de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Que tothom sàpiga que ens veiem obligats a buscar la justícia a fora, perquè aquí tenim la justícia contaminada. Proclamar-ho sense defallir pot acabar sent l'única via per deslliurar-nos d'aquesta democràcia en perill d'extinció –tan sobrada de testosterona i de fatxenderia– i d'un poder central que s'ha acostumant als cops de gràcia judicials i no a la força que té, sempre, el diàleg sense condicions.