El Tribunal Suprem ha decretat que la Generalitat Valenciana no té competències per sancionar Acció Cultural com a responsable de les reemissions de TV3 al País Valencià. Tal com va recórrer l’advocada de l’entitat, entre d’altres raons de pes, perquè les freqüències “ocupades” corresponen exactament a l’Estat. Per tant, és el govern de l’Estat qui pot obrir el procediment administratiu corresponent contra la “ingerència”.

Des que fa anys va començar aquest serial de suor i llàgrimes, per entendre l’obcecació dels dirigents valencians del Partit Popular cal recórrer a la sociologia, a la psiquiatria i al clientelisme electoral més descarnat. Francisco Camps va encetar –mai més ben dit– una ofensiva contra Acció Cultural del País Valencià per evitar el contagi “pancatalanista”, per estratègia electoral i perquè no li agrada que ningú li toqués els nassos. Una triple combinació que justificava la intensitat de la campanya. No hi ha cap precedent d’una persecució tan bèstia des que va ser abolida la Llei Fraga ni al País Valencià ni a cap altre dels territoris i les colònies de l’Estat. Expedients i més expedients, multes i més multes, fins a un total de 800.000 euros evidencien un autèntic furor persecutori difícil d’entendre des de qualsevol instància civilitzada. Sobretot, quan Acció Cultural s’ha limitat a aplicar la Llei de Televisions Sense Fronteres aprovada al Parlament Europeu.

Ara el nou president de la Generalitat tenia oportunitat de frenar el furor i la ira. Alberto Fabra va aprovar una moció mentre presidia el consistori de Castelló de la Plana a favor de la recepció. Com sol passar, però, el càrrec li ha fet estralls. També per a ell TV3 i la “lepra catalanista” s’han convertit en prioritat i obsessió. Per això Fabra ha fet dir a un seu conseller que, si Acció Cultural reprèn les emissions de Televisió de Catalunya i se’n torna a fer responsable de la recepció al País Valencià, demanarà a l’Estat que sigui ell qui es dediqui a perseguir i a sancionar l’entitat. Encara més. Malgrat que la sentència afirma que la Generalitat no té raó, el president del govern valencià no suspendrà els procediments oberts. D’això, se’n diu prevaricació.

Tot plegat es justifica per la ràbia infinita que produeix en les instàncies del PP i del govern valencià el “perill català”. “Perill” o “lepra”, el catalanisme es pot escampar entre els valencians més conscients de ser-ne. Els és, doncs, com una butllofa de sang. I la volen rebentar a baioneta calada. Paradoxalment, aquesta percepció malaltissa cada vegada es redueix més i ara només afecta els senyors del Partit Popular. La “lepra” que els defineix a ells ja no s’encomana tant socialment.