L’altre dia, sopant en un grup de dones actives i intel·ligents, una d’elles, que es mira la independència a prudent distància, va comentar: “si ens donessin els quartos, ho deixaríem córrer”. Jo li vaig contestar que ni parlar-ne, i que en això els bascos són un bon exemple: tenen concert i malden la independència. “Els bascos són els bascos”, va dir la meva amiga. “Els catalans som una altra cosa”.

Doncs estic radicalment en contra de l’”independentisme de butxaca”, és una trampa. No dic que no existeixi, però no és en cap cas el nucli del moviment. L’independentisme que avui es belluga és de “consciència nacional”. El de butxaca és un cercle molt exterior a aquesta consciència. L’argument de perjudici econòmic, que és un argument ben sòlid, serveix per sumar aquells als qui Catalunya se la rebufa però se senten concernits pel futur dels fills, o dels néts. És la part, no el tot.

Per això resulta significatiu que el PSC contesti la xifra, incontestable, del dèficit fiscal estructural que marca la relació Catalunya-Espanya. El PSC hi mata dos pardals: mira de desmuntar l’aquiescència que concita el pacte fiscal definit pel Parlament –Catalunya recapta- i mira de desmuntar aquesta perifèria de l’independentisme que li fa molta por perquè és la seva pròpia clientela. Si no hi ha dèficit, no cal trencar amb Espanya. Vet-ho aquí. No sé com expliquen la no inversió que reconeixen –però no solventen- fins i tot els ministres!  

Consciència nacional: el dret i la necessitat que té Catalunya d’articular un projecte singular de progrés, d’assentar una manera d’estar en el món. És el que ha fet el catalanisme, buscar l’espai propi. Fins ara, dins d’Espanya, però ara mateix defensar Espanya és fer com el PSC, que has de distorsionar la realitat. Catalunya és, ha estat sempre que ha tingut un bocí de govern, quatre coses: modernitat, Europa, excel·lència i progrés social. Per fer això, sí que calen quartos; però Espanya no cal per res. Al contrari: Espanya hi fa nosa, quartos a part.