A començament d’any el regidor reusenc Marc Arza feia una anàlisi més que interessant en aquest mateix mitjà en un article titulat «Els números del referèndum». En aquest article el jove polític reusenc desenvolupava tota una teoria, a partir de sumes i restes en les eleccions recents, i arriba a la conclusió que encara ens faltarien entre 150.000 i 300.000 vots aproximadament per assolir una xifra acceptable i que fos avalada per la comunitat internacional en el supòsit que poguéssim celebrar el referèndum d’autodeterminació.
 
No seré pas jo qui li discuteixi les xifres, més aviat penso que els números que hi fa són prou raonats, tot i que en política mai, mai no es pot dir que res sigui matemàtic. Més aviat al contrari, dos més dos no acostumen a sumar quatre. Poden sumar tres, però també, i aquesta és l’esperança, poden arribar a sumar cinc. L’anàlisi desprèn un punt de pessimisme que és el que menys comparteixo de l’article.
 
La situació al país és extraordinàriament complicada. A una crisi econòmica brutal s’hi afegeix una crisi política de les més greus que hem viscut en els darrers anys, i tot plegat amenaça amb una crisi social de difícil predicció ara mateix. Tot això, més els canvis que es produeixen a la nostra societat i que acostumen a anar molt més ràpidament del que som capaços d’imaginar i d’entendre, fa que l’escenari del futur més immediat sigui d’una incertesa total. Ningú no es pot atrevir ara mateix a endevinar què pot passar, ni tan sols en els propers mesos.
 
Arribats en aquest punt és on crec que l’anàlisi de Marc Arza s’ha d’agafar pel cantó positiu, que, encara que indirectament, també ens ofereix. Segons els seus números, ens falten, com a molt tres camps del Barça plens de gent que faci el pas a votar que sí. Doncs som-hi. No és impossible ni de bon tros, però s’ha de fer molt ben fet.
 
El país ha canviat tant com les consciències. Les noves generacions ja no tenen els complexos que generacions anteriors hem patit i l’educació de molts catalans i catalanes en llibertat i en l’idioma del país comença a fer els seus efectes. També tenim una important quantitat de gent que ha vingut aquí a buscar una vida millor i a aquests els hem de fer veure l’estat propi com una oportunitat per arribar a aquesta qualitat de vida que perseguien quan van marxar de casa seva. La independència té un component social que hem de saber aprofitar.
 
Marc Arza ens diu quants ens en falten per arribar a bon port. Doncs bé, per arribar-hi cal fer créixer més la consciència i cal explicar que és possible arribar-hi si s’incorpora més gent a la idea d’estat propi. És fonamental doncs sumar, sumar i sumar. No espantar ningú amb actituds que sovint provoquen més por que simpatia. I sobretot no qüestionar ningú ni pels seus orígens ni per la llengua amb què s’expressa. No caure ni en les trampes ni en les provocacions que arriben de fora i de dins. Cal molta paciència i perseverança, i cal fer les coses molt ben fetes.
 
Malgrat els números de l’article de referència, estic segur que amb el Marc ens posaríem d’acord ràpidament que mai, al llarg dels darrers 300 anys, no hem estat tan a prop d’aconseguir-ho. Doncs, si això ho tenim clar, tots els esforços per arribar a la independència són necessaris i seran més que benvinguts.