L'extrema dreta no és només el líder d'un partit nouvingut assistint a un col·loqui, mostrant-se incapaç de respondre cap pregunta sobre el seu programa polític però proclamant "esta no puede quedar sin respuesta: viva España", del qual es dedueix que, no només és l'eix principal del seu ideari, sinó l'únic. Però, sent ridícula la posada en escena de Vox quan els treuen del discurs de l'odi als catalans, a les dones o als animals, és terrible comprovar que cada cop estan menys sols en l'espectre polític espanyol.

La cursa pel rècord mundial de populisme que, ja fa temps, va iniciar el PP per frenar la fuita de vots cap a Ciudadanos, ara té un tercer participant i, per tant, cal córrer més i brandar els colzes en l'esprint. La convenció popular d'aquest cap de setmana ha posat de manifest que el postulat de Rajoy de fugir del sectarisme amb posat aparentment democràtic ha quedat antic. Ara s'imposa el retorn d'Aznar, per passar la mà pel llom del nou líder i fer creure a la parròquia que l'indocumentat els portarà vés a saber on fent gala de la fúria espanyola. Previ pas, és clar, per atiar l'odi als catalans i esclafar d'una vegada aquest cop d'estat que ja no existeix ni en la ment de l'independentista més crèdul.

El que ens hauria de sobtar, i diria que no ho fa, és que en temps de govern socialista, propiciat pels vots independentistes, es produeixin detencions per tallar una via de tren sense ordre judicial, ni una explicació clara d'on surt l'operació repressora. És igual si són ciutadans rasos, alcaldes o periodistes convenientment acreditats que corrien per allà fent la seva feina. Vaja, quelcom semblant a l'època del franquisme quan anaven a buscar els desafectes al règim a casa de matinada.

També són socialistes els que han votat des del Parlament d'Extremadura perquè s'apliqui un altre 155 a Catalunya. Si no fos tan trist, faria riure. Però aquí, sobretot, no perdem de vista el que és important: no anar a manifestacions amb la cara tapada perquè fa lleig, i votem-los els pressupostos, que si no caurà Pedro Sánchez i vindrà un tripartit d'extrema dreta. Com si la cosa pogués anar a pitjor o com si el judici que ens inquieta a tots no tingués el desenllaç escrit.

A Espanya, l'extrema dreta no atia l'odi contra el migrant sinó contra una part d'aquest propi Estat que només conceben indivisible. Fins que siguem conscients que al davant no hi tenim un partit concret sinó un aparell repressor amb el qual no es pot negociar res, el problema serà nostre i només nostre. I, com que som uns il·lusos, calcem-nos.