Era el president Companys qui assegurava que, en política, cal saber captar “l’emoció del moment”. Justament això és el que, amb habilitat, rapidesa i visió de la jugada va saber fer el president Mas, la tarda de l’11 de setembre de 2012. Mentre una gernació omplia els carrers de Barcelona i l’entusiasme popular s’expressava de manera festiva, pacífica i familiar, a favor de la independència, com mai abans en la nostra història, Mas convocava una conferència de premsa per a l’endemà. Aquell dia anunciava la convocatòria d’eleccions i començava a signar l’acta de naixement de la Convergència independentista que avui coneixem. Havia entès el missatge, però el poble encara no havia entès el seu: la conversió del seu partit, vaixell insígnia del possibilisme pactista amb Espanya, en un partit independentista. Els resultats no van ser bons per a les seves sigles, però sí per al país i també per a ell, personalment. No hi havia prou temps com perquè, de cop i volta, inesperadament, fos creïble un canvi tan profund d’ideologia, d’objectius, de cultura i tradició polítiques, d’aliances i pactes. Amb el pas del temps, però, no és qüestionable l’aposta del president per la independència. Ja ha fet el pas als ulls de tothom i no farà marxa enrere.

I, després d’eleccions, i via catalana i V a Barcelona, va arribar el 9-N, que no era tal i com l’esperàvem i ens havien dit que fóra. Allò que vam anomenar procés participatiu, perquè d’una manera o altra n’havíem de dir, va agafar tothom fora de joc, començant pels partits que no eren els del president, però, així i tot, la gent va captar l’emoció del moment i va anar a dipositar la papereta a l’urna i, majoritàriament, ho va fer per la independència. El problema no va ser el 9.N, que va passar el que havia de passar, sinó el 10.N, i l’11, el 12 i les setmanes posteriors i els mesos següents, on no hi hagué capacitat de captar l’emoció del moment i els partits van naufragar en una mar d’indecisions, dubtes i contradiccions. En comptes d’haver aprofitat la mobilització civil, l’eufòria d’aquells dies i l’entusiasme encomanadís, es va llençar el gerro d’aigua freda de no fer res. No es va reaccionar i es va desplaçar l’hora de decidir a deu mesos després. Mentrestant la il·lusió va decaure i van començar a guanyar terreny altres propostes, no necessàriament antagòniques amb la independència, però sí que aquest objectiu nacional va haver de compartir adhesions amb altres motivacions legítimes.

Ara tornem a estar embarrancats en la cançó de l’enfadós de la llista unitària, llista que jo fóra el primer de veure viable si tots, absolutament tots els partits independentistes, la volguessin també, que no és el cas. Una llista CDC-ERC, sense la CUP, no és una llista unitària. I, ara i tant, ni CUP, ni ERC, no l’han plantejada mai pera concórrer al nostre Parlament. L’operació de traslladar als moviments socials, no partidistes, una responsabilitat que pertoca als partits, em sembla tan desencertada com, d’entrada, considerar antiindependentistes tota la gent que, un moment o altre, crida “Sí, se puede”. Tan poc intel·ligent com prendre per madridistes els culers que s’esgargamellen amb el “Campeooones”. Si anem expulsant gent, abans de la cursa, a l’hora de fer-la no quedarà ningú per a córrer. En el cas de les entitats, a més, baluard de la transversalitat, ara aquest valor pot saltar pels aires en traslladar-los a elles la recerca d’una solució que els partits no han trobat.

Llàstima, doncs, que el calendari sigui aquest. Perquè, posats a esperar-nos un parell de mesos  -després de 300 anys, ja no ve d’aquí-  hi havia una solució millor: anar junts a Madrid. Fer primer una llista unitària, de tots, partits, entitats, moviments socials, independents i anar al parlament espanyol, per darrer cop, no com a esquerres, dretes, conservadors, progressistes, liberals, socialdemòcrates, socialistes, ecologistes, comunistes, etc, sinó només com a allò que sí que tenim en comú: com a catalans. Anar al parlament espanyol no com a representants d’una ideologia, sinó d’un poble, a través d’una veritable llista nacional. No tinc dubtes sobre el resultat electoral obtingut i l’impacte en l’opinió pública que s’hauria assolit, dins i fora. La majoria aclaparadora dels escons a congrés i senat se’ls hauria endut una llista així. Després, en unes eleccions immediatament posteriors al nostre Parlament, hauria estat més fàcil d’arribar, si no a una llista única nacional, si més no a acords amplíssims amb compromisos de passos a seguir i govern de concentració per a dirigir el procés en la seva darrera fase. Som a temps d’endreçar el panorama? Vull creure que sí.