De vegades ens preguntem perquè alguns països porten segles protagonitzant la història d’Occident, mentre per aquí, tenallats entre el cofoïsme i el victimisme, farcim de promeses uns quants ous durs, indistingibles en els programes electorals dels partits: “et donaré...”.
De sobte, algú té els arrestos per pensar el seu món en clau global, i encetant reformes dràstiques, aconsegueix el consens majoritari dels governats. Els anglosaxons, a aquesta banda de l’Atlàntic i a l'altra, ja han donat sobrades mostres de coratge a l’hora d’entomar temps de sang, suor i llàgrimes. Així que segueixen aquest “algú”, perquè saben que res s’ha fet demanant, ans donant; perquè saben que la única pàtria es la nostra capacitat de sacrifici, que això és el que consolida individus lliures i responsables en comunitats lliures i preparades per al futur. Els anglesos tenen ara aquest “algú”, nosaltres tenim una broma esperpèntica, que viu dels nostres diners però no entoma cap dels reptes pels que cobra.
Que l’estat del benestar requereix amb urgència una reformulació és tan obvi com gran és la covardia dels que, gràcies a un sistema electoral injust, sempre estan abocats a governar però pensen la gent com a números d’una enquesta que no volen perdre dient la veritat. Insostenible per la plèiade de paràsits que governen amb criteris polítics i no tècnics, però també per l’egoisme individual de qui creu que és de franc, el sistema omple els calaixos de factures, de manera que els substituts en la còmica alternança del govern, sempre tenen l’excusa de culpar els sortints.
El tàndem Cameron-Clegg exemplifica la generositat política en aliances de govern: de la mà en allò essencial, conservadors i liberals recuperen el sentit de la llibertat a Europa, incrementant la despesa sanitària, desmantellant els “càrrecs diversos” innombrables que gravitaven sobre polis i mestres. Es pot. És clar que es pot, però m’hi jugo el que vulgueu que, per desgràcia nostra, els que governaran aviat Catalunya no tindran entre els seus un Cameron de l’Illa.