Fa molts mesos que el sobiranisme català transita per camins inexplorats. L’escenari polític s’ha fet molt més complex d’ençà de la tardor del 2017. Fins llavors, les mobilitzacions i els plantejaments propis trobaven com a principal obstacle la negació per part de l’Estat, la denúncia del "suflé" que aviat s’esvairia, el menysteniment.

Després, vista i provada la consistència del "procés", ha vingut la violència, l’amenaça i l’odi indissimulat, la mala voluntat sistemàtica i l’engany permanent, l’esforç divisor de la societat catalana i l’abocament de recursos i falsedats en la construcció d’un bloc contra el sobiranisme a l’interior de Catalunya.

Ara, l’Estat i els seus aliats tenen un decidit afany destructiu: el doble objectiu de trencar la cohesió social i derrotar el sobiranisme i l’independentisme emprant tots els mitjans, per il·legítims que siguin. Empresonaments, exili, persecució judicial i policial, espionatge, vulneració dels drets més elementals.

L’abús de poder –de l’Estat- disposa de barra lliure. No és estrany, doncs, que durant aquests mesos hagin aflorat més desacords entre les diferents tradicions polítiques que s’apleguen en l’espai sobiranista; que els diagnòstics no acabin de coincidir; que hi hagi més tensions i contradiccions dins del mateix camp, més discrepàncies o precipitacions; que hi hagi plans diferents sobre la manera més efectiva d’assolir l’objectiu de la República. I tampoc no és estrany que, davant d’una situació tan radicalment nova, hi hagi vacil·lacions i tothom cometi errors. També els comet el front neofranquista, tot i que ells compten amb la complicitat i l’experiència repressora i dominadora acumulada pels aparells de l’Estat.

Per la dreta nostàlgica tricèfala (PP, C’s, Vox) i per aquelles forces polítiques que volen desmarcar-se’n però són ostatges de la seva pressió (PSOE), la novetat de la situació política que han d’afrontar es redueix a l’evidència de la força del republicanisme, el sobiranisme i l’independentisme catalans. Aquesta ha esdevingut, en conseqüència, la font de la seva principal obsessió. I per això el seu programa comú és la recentralització, el retorn a l’escenari anterior al 1978 i la defensa ultrancera de la "unidad" –encara que hagi de ser imposada per la força-, la monarquia –encara que sigui corrupta i inútil- i la Constitució –irreformable i interpretada restrictivament, a conveniència.

Pel republicanisme sobiranista català la novetat més desconcertant té a veure amb el caràcter inesperadament reversible de la democràcia espanyola. Ingenuïtat? Segurament. Però molts pensàvem que hi hauria límits que no es traspassarien. De sobte, Espanya –les majories són les que són- ha mostrat el seu pitjor rostre.

L’encanteri s’ha desfet. Ha quedat clar que ja no és un estat democràtic ni un estat de dret. En relació a la població catalana és ben manifest que ja no ho és. I si ha deixat de ser-ho amb tanta facilitat, és perquè abans ja no hauria de ser-ho; o bé perquè només ho era d’una manera absolutament aparent, inconsistent, condicionada a la seva transmutació en cas de necessitat. El cost de la Transició sense ruptura i sense passar comptes pels crims de la Dictadura ens passa una factura nova, enorme, dues generacions després.

El règim del 78 és, des de massa punts de vista, la versió retocada del règim del 39. Al capdavall el neofranquisme considera Catalunya com una possessió. No cal respectar-la, doncs, perquè de fet és seva. Poden fer-ne el que vulguin. Catalunya els pertany. És part d’Espanya perquè senzillament tenen prou força per imposar-ho amb absoluta impunitat.

L’exhibició de poder colonial, com ja ha estat destacat aquests dies, és un dels missatges principals de la “visita imperial” del dia 21. Quina resposta esperen, presentant-se sense trucar, només permostrar que poden anar i venir com volen i quan volen, sense haver de posar-se d’acord amb el Govern català, mentre hi ha dirigents empresonats, alguns d’ells en vaga de fam per reivindicar una mínima decència pública? L’única visita digna que hauríem d’esperar d’un president i d’un govern espanyols a Catalunya, aquesta setmana i les que vindran, seria per treure els dirigents sobiranistes de la presó, anul·lar la causa i demanar perdó públicament a tota la població per aquests mesos de vergonya policial i judicial, per la campanya d’anys d’intoxicació informativa desplegada a tot l’Estat i des del mateix Estat, i per l’apropiació i retenció de recursos i la desinversió calculada durant dècades perjudicant especialment els sectors socials més necessitats. 

Som geogràficament molt a prop, però humanament i políticament molt lluny. Hem après per necessitat a enfortir-nos amb la seva prepotència. Aquesta vegada també ho farem. Sense perdre mai la perspectiva que les nostres formes de manifestació i de lluita contenen i expressen la naturalesa profunda dels objectius que ens proposem. El dia 21 el republicanisme sobiranista català reiterarà de manera oberta i pluralla voluntat d’autogovern i de llibertat, i la determinació d’assolir-les per via democràtica i no violenta. El govern espanyol apareixerà, en canvi, com la cort de la metròpoli que ve a passejar-se envoltada de soldats, a renovar les amenaces i a exigir obediència; i, si pot ser i com de passada, a provocar algun aldarull –tal com ja recomanava el comte-duc d’Olivares a Felip IV el 1624- i fer-lo servir d’excusa per fer-nos retrocedir definitivament a molt abans del 1978. Ho tindrem present i no els hi donarem el gust.