I Fraga finalment va morir. Si la justícia no la fa l’home, ens hem de consolar que la faci la cronologia vital. Com el seu mentor, Franco, aquest altre cagaelàstics se’ns ha mort al llit. Com Samaranch, com Sentís i tants d’altres… Aquest és el preu que ignominiosament ha de pagar una societat, l’espanyola, i un poble ocupat, el català, per haver acceptat la denigració moral com a forma de vida i permetre que el totalitarisme es perllongués en el temps sense justícia, tot avalant un transfranquisme de postís democràtic en la figura d’un rei perjuri d’estirp desballestada, com Juan Carlos I de Borbón y Borbón, i unes “Leyes Fundamentales del Movimiento” transmutades en “Constitución Española” de 1978, coneguda com “la Inocente” per ser promulgada el 28 de desembre d’aquell any (quina gràcia, el sarcasme espanyol, no?).
I és que el fet de no executar la ruptura política per bastir un nou règim polític, l’únic que va fer és donar continuïtat jurídica i legitimitat moral al règim assassí que un psicòpata uniformat amb faixí de general havia convertit en cruel dictadura durant 40 anys (1939-1975). Tots els moviments democràtics d’inicial transició política van ser drecerats cap a la política “bienentendida y sin sobresaltos” que encara ara ens aclapara: el transfranquisme. Perquè des dels poders fàctics es va maquinar un procés que semblés que tot canviés, però que en el fons tot seguís igual. Allò que en ciència política se’n diu un procés lampedusià o gattopardista perquè fou la novel·la “Il Gattopardo” de l’italià Lampedusa qui fixà amb més exactitud descriptiva aquesta mena de processos: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”. Aquesta és la gènesi del vigent transfranquisme.
Si Lampedusa veia la substitució de la decrèpita aristocràcia siciliana per la força dels “buròcrates i mediocres” de la revolució garibaldiana, Fraga va comandar el procés lampedusià des del franquisme perquè l’aristocràcia franquista no fos escombrada pels mediocres devel·ladors de la democràcia; és a dir va ser el polític reformista que va cedir o reformar una part de les estructures per conservar el tot, sense que res canviés realment. La seva contrapart “revolucionària” (comunistes, socialistes, regionalistes nacionalitaris…) va seguir el joc del “reformismo democrático” i la “conllevancia”. Va ser el que en paraules de Lluís Maria Xirinacs es convertí en invectiva acusatòria: la traïció dels líders; on un Roca i un Solé-Tura en serien patètic paradigma del que feu la part catalana en tot aquell procés. I mentre i tant, Suárez jugant el rol de nus gordià de tot el paripé per fer-ho passar tot a cop de “puedo prometer y prometo”, per l’embut: convertir en presentables els impresentables i amnistiar criminals de guerra d’un dia per l’altre a canvi d’un oberturisme homologable a les democràcies parlamentàries del seu entorn. En definitiva, allò que en historiografia oficialista s’ha passat a conèixer com a “transición democrática”.
Fraga, l’home que avalava amb la impunitat de ministre els assassinats de Franco (condemnes a mort, en deien) i implicat directament en el de Juan Grimau; l’instigador dels actes terroristes de Montejurra de 1976, capo de “Governación” quan Martin-Villa feia i desfeia actes terroristes legalitzats en la seva condició de governador civil de Barcelona i posterior ministre d’interior (cas Scala, El Papus…). “La calle es mía” deien que clamava aquest Neró hispànic i si convenia hi calava el foc necessari “por el bien de España” o es guanyava el favor del poder occidental fent de relacions públiques, amb banyador radioactiu, a Palomares. I com sempre, la invectiva anticatalana li avalava allò que políticament tan valoren els espanyols; el “¡por cojones!” i el “¡Cataluña pagará!” que allà pel 1968, Don Manolo, expressava així:
“Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y por ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar.”
Ja veuen, paraules de “buen español”... La crònica del “telediario” de TVE era explícita, sota l’epígraf “Adiós, Fraga”, en la dedicatòria al galaico-tiranosaure: “Fraga, el hombre que ha dedicado sesenta años a trabajar por este país” (sic). Pobret! I encara hi ha qui es pregunta per què el PP no condemna oficialment el franquisme i per què Artur Mas envia els condols qualificant Fraga de “personatge important en la vida política espanyola”, sense cap més consideració al respecte. Càndids que són!
Fraga, el Martin Börmann del führer hispànic, que no va tenir ni el seu Nüremberg ni el seu suïcidi; i ha mort al llit envoltat dels seus. Fraga, fundador de l’actual “Partido Popular” i encimbellat al més alt de la rehabilitació política com a longeu president de l’autonomia gallega, com a eurodiputat i senador. Fraga, un altre Kurt Valdheim salvat per la geopolítica de la Guerra Freda i els serveis prestats als comendadors d’un Occident vacil·lant. Mai no va demanar perdó ni va mostrar cap símptoma de penediment. Fraga, ecce homo.
ARA A PORTADA
24 de gener de 2012