Paco Candel va ser la meva porta d’entrada a la literatura adulta, m’entusiasmava aquell a manera d’escriure que semblava més una xerrada en una taula de bar o en un banc de parc que un relat escrit en una habitació tancada. I em fascinava la imatge de la Zona Franca com després m’han fascinat Brooklyn, Harlem o l’East End quan els he vist en sèries de televisió.

S’acaba l’any dedicat a l’escriptor i diria que ha estat una commemoració tan discreta com era ell. No hem acabat farts de fasts, com passa en altres casos. D’entrada, és d’agrair, perquè hores d’ara no crec que ningú dels que apreciava Candel hagi deixat de fer-ho. Però precisament aquesta mesura i contenció revela que l’escriptor de la Zona Franca no ha acabat de ser reconegut dins de l’elit.

El que es commemorava aquest any, en realitat, era el cinquantenari d’Els Altres Catalans, el seu llibre més famós, revelador d’un fenomen que molts ignoraven malgrat la seva dimensió, i que va donar a la immigració un nom que la situava en el seu lloc real; és a dir, els nouvinguts ja formaven part de la població catalana, perquè vivien aquí i perquè hi havien arrelat; no eren una simple transposició de la societat andalusa, extremenya, gallega o fos quina fos la seva original, eren catalans, una altra mena de catalans.  També de sentiments. D’aquesta manera Candel va retratar una societat plural en la qual tothom tenia el mateix dret a sentir-se part del país.

Sap greu no tenir Candel en aquests moments perquè ens ajudi a radiografiar la Catalunya en conflicte amb Espanya. És cert que alguna cosa s’hi podia intuir en una part de la darrera conferència de Junqueras, quan parlava de les identitats canviants i múltiples. Però crec que li hagués agradat ser-hi ell per poder explicar directament quins matisos té el procés històric que vivim amb els ulls de la catalanitat plural.