Hi ha cançons que les coneixes i les cantes de pe a pa perquè les has sentit a la ràdio, al cotxe amb els col·legues, o perquè durant una època formaven part del repertori indispensable de qualsevol festa (o cassette mal enregistrat). Les has cantat i les has ballat. Potser mai vas arribar a comprar-te el disc on apareixien, ni a comprar-te entrades pel seu directe, però són allà. Pau Donés ha aconseguit signar-ne unes quantes, i colar-se al nostre cervell en el racó privilegiat de la memòria musical. Un espai difícil d'ocupar, destinat als records i carregat d'emocions.
Només vaig entrevistar una vegada a Pau Donés, en els 13 anys que vaig treballar a l'Enderrock. Juraria que l'excusa era la publicació del disc Orquesta reciclando. Sense haver estat mai una fervorosa seguidora de Jarabe de Palo, era la típica entrevista que et provocava cert neguiteig, el de parlar amb algú que havia aconseguit captivar a tantíssima gent d'arreu amb la seva música. I ocupar aquell espai privilegiat dels records i les emocions. La típica entrevista de la qual surts confirmant que darrere dels projectes musicals més imponents la majoria de vegades hi ha persones boniques i molt terrenals. Sense connectar amb el públic, no els seria possible.
Si algú encara no ho entén, que faci un passeig avui per les xarxes socials. Twitter, per posar un exemple, s'ha convertit en aquestes darreres hores en una font de records i vivències protagonitzades per la seva música. Tothom ha tingut un record vinculat a una cançó de Jarabe de Palo. Però no només ha estat el públic.
No tothom aconsegueix connectar amb espectadors i, alhora, amb companys de professió. Només cal veure amb la quantitat de bandes que Pau Donés havia cantat i col·laborat per entendre que era bon paio, i que se sumava constantment a les aventures que li brindés la música. De totes aquestes col·laboracions, avui em quedo amb els Mil ocells que cantava no fa tant amb Txarango.
Amor infinit, Pau ❤