L’esclat del conflicte a l’Iran no només ha sacsejat el taulell geopolític, sinó que ha disparat el cost de la vida fins a nivells que fan trontollar l’economia quotidiana de les famílies catalanes. L'augment de la inflació, que ja venia d'un cicle alcista, s’ha accelerat a Catalunya aquest maig amb un IPC que torna a fregar el 5,5% interanual, impulsat sobretot pel preu de l’energia i els combustibles, que han pujat un 12% des de l'inici de la guerra a l’Iran.
Entre 2019 i 2024, el salari mitjà a l'Estat va pujar un 20%, mentre que l'IPC ho feia un 21%. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu, que sembla moderada en el paper, és una tragèdia en la realitat dels béns bàsics, aquells que no podem deixar de consumir, i té un impacte molt més alt en les rendes més baixes. A Catalunya, les dades de tancament del primer trimestre de 2026 mostren una ferida encara més profunda: el preu dels aliments ha acumulat un increment del 34% des de la pandèmia, i l’habitatge (tant en compravenda com per llogar) continua la seva escalada imparable, amb un augment de preus a Barcelona entre el 26-28% de fa set anys.
No en va s’ha llançat fa poc “Ens costa la vida”, una plataforma unitària que aglutina sindicats laborals, per l’habitatge i altres moviments socials i que marca un inici de mobilitzacions davant aquest encariment.
Però la inflació no només prové del xoc energètic: un altre motor és la financerització, el fenomen que fa que l’habitatge, les terres agrícoles o altres béns es tractin com una inversió i no pel seu valor social, i que té una relació directa amb l’augment dels preus. Ja no parlem només de fons voltor comprant pisos; parlem d’una lògica que ho impregna tot, des del camp fins als centres que processen la intel·ligència artificial.
En el camp de l’alimentació, fa anys que s’alerta de l’entrada d’aquests actors en el camp espanyol, i s’havia analitzat la presència d’alguns fons a Catalunya, com el Dashang Investment Trading amb l’olivera a Mont-roig del Camp. Però el fenomen està més avançat del que sembla i també es fa evident en terres catalanes. A la plana de Lleida, som testimonis d'un acaparament silenciós: la família reial dels Emirats Àrabs ha portat desembarcant amb Al Dahra, una empresa vinculada al fons sobirà d’inversió de l’estat d’Abu Dhabi, comprant centenars d’hectàrees per a cultius intensius.
Però el capital no només vol la terra; també vol les infraestructures del futur. El creixement exponencial de la indústria tecnològica i el desplegament dels centres de dades no s’expliquen sense la financerització del sector i la bombolla de la IA. Però tot això té impactes directes sobre els territoris. A Catalunya, la campanya “No als megacentres de dades a Catalunya” ja ha posat el crit al cel contra els megacentres de dades. Aquestes infraestructures gegantines consumeixen quantitats ingents d'aigua i energia en un moment d'emergència climàtica i escassetat hídrica, tot per alimentar una intel·ligència artificial que no genera ocupació a llarg termini ni un desenvolupament industrial. Les mobilitzacions ciutadanes en contra dels centres es multipliquen, amb els exemples dels EUA o a Irlanda, on els centres de dades van consumir el 22% de l’energia elèctrica de tot el país. El cas d'Amazon a l'Aragó, on la societat civil ha portat la multinacional als jutjats pel desplegament dels seus centres de dades, és un avís per a navegants dels efectes i mobilitzacions que es podrien donar a la resta de l’estat espanyol.
Davant d’aquest escenari, les polítiques públiques i regulacions sectorials que reverteixin aquests fenòmens són una urgència. En matèria d'habitatge, els moviments socials porten temps demanant mesures antiespeculatives que aturin els peus als qui compren cases per especular i no per viure-hi. La proposta inicial del lletrat Pablo Feu de limitar les compres especulatives, independentment de si són empreses o persona física, va obrir un debat necessari a Catalunya i l’estat espanyol.
Tot i que els informes dels experts de la Generalitat avalen l'encaix legal d'aquestes limitacions, la proposta posterior del Govern i dels Comuns va rebre crítiques d’entitats i sindicats, que deien el text actual estava "ple de forats" i excepcions que permetrien els fons d'inversió seguir operant sota noves disfresses. En els pròxims mesos tindrem el debat parlamentari de la mesura, que sabem que pot ser legalment viable i més ambiciosa. Necessitem una llei de mesures antiespeculatives sense escletxes, o correm el risc que es perdi credibilitat de les propostes que busquen controlar el mercat. Mesures similars existeixen i han estat efectives en regular els preus i facilitar l’accés a l’habitatge.
No podem seguir sent espectadors passius de com els mercats financers decideixen el preu de la nostra vida. Per això, iniciatives com el cicle de debats "Fons d'inversió: l'especulació amb els drets socials i ambientals" que organitza l'Observatori DESCA són espais vitals per entendre l’impacte que les finances tenen i què hi podem fer. L’augment del cost de la vida no és una fatalitat ni una conseqüència inevitable d'un conflicte geopolític llunyà. És el resultat de decisions polítiques concretes: les que han permès que l'habitatge, la terra i les infraestructures que sustenten la nostra quotidianitat es tractin com a actius financers en lloc de drets. Si volem que ens deixi de costar la vida, ens calen regulacions antiespeculatives sense escletxes.