Com sabeu (o hauríeu de saber), els nostres governants volen allargar dos anys els contractes de lloguer que vencin abans del 31 de desembre de 2027. La mesura, aprovada inicialment mitjançant un Reial decret llei publicat al BOE el dia que entrava la primavera, ha estat tombada de moment al Congrés; diem de moment perquè el govern ja ha anunciat que estudiarà altres maneres d’aprovar la proposta.

Poden embolicar la troca tant com vulguin: que si l’habitatge no és ben bé un bé de mercat, que si cal protegir els inquilins, que si les conseqüències de la guerra a l’Orient Mitjà, que si naps i que si cols; però el que està passant en el fons és molt senzill, i molt preocupant: els responsables públics es creuen amb la potestat d’agafar un contracte privat entre dos particulars i modificar-lo unilateralment. És a dir: vosaltres dos, persones adultes, havíeu acordat lliurement unes condicions i les havíeu signades; però ara arriba l’Estat i us diu que no, que allò que havíeu pactat ja no val. Doncs molt bé. Fantàstic. Els nostres contractes són paper mullat. Contractes mullats. El marxisme més absurd: la part no contractant de les dues parts contractants és la part contractant de les dues parts no contractants.

Probablement no ens acabem d’adonar de la magnitud de la tragèdia, però el fet és que els poders públics han traspassat una línia vermella que no augura res de bo. Fins ara havien limitat la llibertat contractual de manera indirecta: ens havien dit que no érem lliures de pactar ni la durada ni el preu del lloguer, perquè ells havien decidit que hi havia un mínim de temps i un màxim de preu. Ja era greu. Però encara no s’havien atrevit a tocar contractes ja existents, acordats i signats. Ara sí. I això canvia moltes coses. Aquests són els meus contractes, però si no els agraden en tinc uns altres.

Perquè això ja no és només regular el mercat. Això és canviar les regles del joc mentre s’està jugant la partida. És introduir un element d’arbitrarietat intolerable. Avui et modifiquen un contracte de lloguer vigent; demà, què serà? Se’ls omple la boca amb l’estat de dret, però precisament l’estat de dret consisteix, entre altres coses, en fer complir els contractes i que el poder polític no pugui alterar-los al seu gust. En un estat de dret que es preui, els contractes s’han de complir. Si una de les parts pot venir després –i sobretot si aquesta part és l’Estat– i canviar-ne les condicions per decret, ens carreguem el fonament mateix de la seguretat jurídica. I si els fonaments cauen, tota la resta trontolla. A partir d’ara haurem d’anar amb peus de plom perquè el gegant a l’habitació té els peus de fang.

La pregunta és evident: com hem arribat fins aquí? La resposta, també: perquè ens hem deixat fer. La invasió de l’Estat no ha arribat de cop; ha anat avançant pas a pas, llei a llei, regulació a regulació. Primer ens van dir que els contractes de lloguer havien de tenir una durada mínima; com que no vam dir res, es van anar animant, i després ens van dir que dos particulars no es podien posar d’acord lliurement sobre el preu del lloguer, que hi havia un topall. Per tot hi ha un límit.

Al final, és una qüestió de principis. El problema no és només si una mesura concreta és encertada o no; el problema és assumir que l’Estat pot ficar-se cada vegada més en acords que pertanyen exclusivament a l’esfera privada. Si continuem així, un dia posaran un topall al preu de venda dels pisos. I després al preu dels abrics. I en acabat al preu del pa. El preu just! A jugar! 

La lògica és exactament la mateixa. Ens diuen que l’habitatge compleix una funció social i que, per tant, no es pot deixar al lliure mercat. Perfecte. Però menjar també compleix una funció social. I la roba. Hi ha res més essencial que alimentar-se o abrigar-se? Parlem, doncs, de la funció social del pa i dels abrics. Estripem-nos les vestidures –començant pels abrics– tot proclamant que no hem de permetre que ningú faci negoci amb el menjar ni amb la roba. Amb el menjar no s’hi juga! Bon preu! 

Curiosament, les coses que millor funcionen són precisament aquelles que es tracten, de forma coherent per les parts implicades, com béns de mercat. Només cal recordar que, malgrat la inflació continuada a la qual ens sotmeten els nostres governants –imprimint bitllets com si s'hagués d'acabar el món–, el preu relatiu de la roba i dels aliments no ha fet més que baixar durant les últimes dècades. Per cert: on són els especuladors del pa? I els fons voltor dels abrics? 

Com que tampoc no vam dir res al topall de preus, ara ve un govern com el de Salvador Illa i s’atreveix a proposar un límit al nombre d’habitatges que podem comprar. I això ja és un altre salt qualitatiu. Ja no es tracta només de regular l’ús de la propietat, sinó directament de limitar la propietat privada. Si ens empassem això, després no ens hem de queixar si ens prohibeixen tenir més de tres abrics o comprar més d’un quilo de pa per setmana. 

La deriva que està agafant la cosa és molt més greu del que sembla. Aquí no ens estem jugant només una política concreta d’habitatge; ens estem jugant el límit del poder de l’Estat sobre els individus. I això, per cert, és –o hauria de ser– un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia digna d’aquest nom.

Hi ha una cosa que (encara) es diu dret privat. I el dret privat existeix precisament perquè la gent corrent pugui relacionar-se, pactar, comprar, vendre o signar contractes sense que el poder polític hagi d’entrar a tutelar-nos. El dret privat és la branca del dret que regula les relacions entre particulars –persones físiques o jurídiques– quan actuen en un pla d’igualtat jurídica, precisament en qüestions com els contractes de lloguer o les compravendes, sense que l’Estat exerceixi un poder d’autoritat especial. La gran diferència amb el dret públic és, precisament, la desigualtat jurídica: l’Administració actua amb un poder coercitiu superior; per exemple, cobrant impostos o posant multes.

Tradicionalment, les relacions contractuals entre particulars han estat un àmbit especialment protegit. Però en els últims anys els nostres governants s’han anat aficionant a intervenir cada vegada més intensament en aquestes relacions i, en última instància, en la mateixa propietat privada. Tant és així que alguns juristes parlen ja d’una “publificació” del dret privat: és a dir, que l’Estat es fica progressivament en espais que abans pertanyien exclusivament a la societat civil.

I si seguim per aquest camí del pedregat, no cal ser gaire llest per saber on anirem a espetegar. Perquè el límit entre dret privat i dret públic no és una qüestió tècnica reservada als juristes: és una frontera política i moral fonamental. En bona part, és la frontera entre una societat de ciutadans lliures i una societat tutelada permanentment pel poder. Perquè sense espais lliures de la ingerència de l’Estat no hi ha llibertat real. I sense dret privat, al final, no hi ha dret.