A principis dels seixanta, les primeres passes de l'empenta americana per arribar a la lluna coincidien amb els últims espasmes tràgics del Gran Salt Endavant. La Xina es volia industrialitzar a marxes forçades alhora que col·lectivitzava la seva agricultura. En quinze anys havien de produir més acer que Anglaterra, això deien. Milions de petits alts forns impulsant la metal·lúrgia mentre a les comunes agrícoles feien florir el mannà, però la realitat va ser una altra i el Gran Salt es va convertir en una Gran Fam que va matar dotzenes de milions de xinesos. L'any 1962, quan el fracàs de Mao ja era evident, el president Kennedy pronunciava el "we choose to go the moon" en el famós discurs de la Universitat de Rice. Nou anys després Armstrong trepitjava la lluna.

El contrast és exagerat, potser sí, però la retòrica que envolta l'emergència climàtica té dos extrems que no es toquen. Entre Kennedy i Mao, la Carrera Espacial contra el Gran Salt Endavant. El canvi climàtic planteja riscos, riscos gruixuts, però caldria prendre consciència que la nostra resposta a l'emergència climàtica genera, també, amenaces enormes. A curt i mitjà termini els riscos d'una mala resposta política a l'escalfament global podrien ser més greus i perillosos que l'escalfament mateix. Canviar en poques dècades les bases del sistema energètic, industrial, de mobilitat i de transport, d'una societat complexa com la nostra, no és només un repte majúscul, és una gesta gairebé impossible carregada d’amenaces extraordinàries.

Riscos econòmics, riscos socials i riscos geopolítics. Econòmics perquè jugar amb nous impostos i regulacions sempre té efectes negatius sobre la creació de riquesa. Socials perquè les conseqüències de les turbulències econòmiques sempre afecten més els més vulnerables. Geopolítics perquè el compromís contra el canvi climàtic és, sobretot, un compromís occidental. Rússia, la Xina i l'Índia s'hi posen de perfil tot i ser els principals emissors globals de CO₂. Occident, amb Europa al capdavant, assumeix pràcticament en solitari càrregues i limitacions que llasten la seva economia i permeten als països asiàtics guanyar velocitat relativa.

L’escalfament del planeta té origen humà, és urgent reduir emissions i capturar CO₂, sí, però la por a una apocalipsi climàtica no sembla el millor punt de partida. El pànic paralitza i la pressa porta a cometre errors. El malthusianisme és un germà bord del progrés, sempre falla, però sempre hi és. La solució serà, en bona part, allà on hi ha l’arrel del problema. “Allà on creix el perill creix també el que ens salva”. Més tecnologia i menys decreixement. Més debat i menys monolitisme poruc. Més Elon Musk (Twitter a banda) i menys Greta Thunberg.

La Carrera Espacial era un repte enorme que s'encarava des de la ciència, sumant recerca i innovació, amb un enorme optimisme de la voluntat. El Gran Salt Endavant, en canvi, va ser un episodi de paranoia dirigista, que barrejava a parts iguals la doctrina de xoc i l'absència total de crítica i fiscalització. Que l'empenta contra el CO₂ s'assembli més a l'èxit de la primera que al fracàs de la segona dependrà de la nostra política. Més repte i menys por, més ciència i menys ideologia, més optimisme i menys obediència, més ambició i menys resignació. Més Kennedy i menys Mao.