Aquest cap de setmana els informatius anunciaven que el progressiu desgel al pol nord, que és una massa de gel a la deriva, provocat per l’escalfament global ha permès a la naviliera xinesa Haijie Shipping obrir una nova ruta regular setmanal per vaixells portacontenidors. La ruta va del port xinès que carrega més tones de tot el món (14.000 milions anuals), Ningbo, amb el principal port de contenidors britànic, Felixstowe, des d’on podrà connectar amb els ports europeus de Rotterdam (Països Baixos), Hamburg (Alemanya) i Gdynia (Polònia).
El trajecte passa per l’Estret de Bering, que separa Rússia dels EUA i el continent asiàtica de l’americà, per travessar després el Mar de la Sibèria Oriental i el Mar de Barentsz, sempre contornejant els aproximadament 5.000 kilòmetres de la Rússia septentrional dintre del cercle polar àrtic, per arribar al Mar del Nord i al Regne Unit. En total és un viatge d’uns vint dies, la meitat del recorregut tradicional pel Mar de la Xina, l’Estret de Malaca-Singapur, l’oceà Índic i l’Estret de Bad el-Mandeb per atènyer el canal de Suez i arribar als ports del Mediterrani. La ruta del Nord o Àrtica està practicable de juliol a octubre tot i que, a vegades, hom requereix vaixells trencaglaç (tradicionals com els que té la Xina o de propulsió nuclear com els que posseeix Rússia), per sortejar determinades parts del recorregut.
La novetat no és la ruta, que ja fa uns anys que en els mesos d’estiu és practicable (l’any passat la van fer més d’una vintena de vaixells de càrrega), sinó el fet de la seva regularitat i la possibilitat de connectar un dels pols tecnològics més importants de la Xina, la província de Zhejiang, amb Europa. En el viatge inaugural els contenidors transportaven bateries, unitats d’emmagatzematge d’energia, materials per fer plaques solars i, en general, productes d’un elevat contingut tecnològic. Aquesta mena de materials dona compte de l’asimetria tecnològica i del comerç de la UE amb la Xina: el 2025 la UE va exportar al país asiàtic per un valor de 199.600 milions d’euros, a l’inrevés la xifra ascendia als 559.400 milions.
És evident que la ruta àrtica presenta avantatges, sobretot pel que fa a l’escurçament de la durada del viatge entre la Xina i Europa i la reducció de costos que això implica. De retruc evita zones sovint conflictives com l’Estret de Malaca on són freqüents les accions de pirateria, la sortida del Golf Pèrsic afectada per la guerra de l’Iran, el Golf d’Aden, on no fa tant de temps hom podia topar-se amb pirates somalis, i l’Estret de Bad el-Mandeb que els houthis amenacen de tancar o atacar a vaixells de països aliats d’Israel i els EUA. Això explica que una altra companyia naviliera xinesa i una de sud-coreana hagin anunciat també l’establiment regular d’un servei de vaixells portacontenidors fent servir la ruta àrtica.
Però és igualment evident que comporta riscos, el monopoli de la ruta està en mans de Rússia que controla l’entrada i la sortida de la zona àrtica, dona les autoritzacions de pas als vaixells i s’arroga el dret de controlar-los i revisar-los mentre naveguen milers de quilòmetres dintre de les 200 milles d’aigües jurisdiccionals russes i podria imposar un peatge o discriminar alguns països, la qual cosa vulneraria la Convenció de l’ONU sobre el dret al mar. D’altra banda, el Consell Àrtic, creat el 1996 com un Fòrum Internacional d’Alt Nivell del qual formen part Canadà, Rússia, Noruega, Dinamarca (Groenlàndia), Suècia, Islàndia, EUA (Alaska) i Finlàndia, no té atribucions legislatives.
La possibilitat de l’establiment d’un dret de pas no es pot descartar en el món sense normes a què estem abocats. En el súmmum del cinisme, Donald Trump, que reclama Groenlàndia (sota el permagel, de l’anglès permafrost, terres permanentment congelades que també pateixen el desgel, es creu que hi ha importants reserves de terres rares) i considera que l’estret d’Ormuz és dels EUA, ja ha advertit que Rússia no pot pretendre posar un peatge per transitar per unes aigües que no són seves, sinó internacionals. Certament, la manca de normes fa que allò que ahir era impossible (el dret a navegar lliurement pels mars) sigui avui factible i es parli de posar peatges a Ormuz o en qualsevol altre pas marítim estratègic, bandejant descaradament el dret internacional.
La consolidació d’una nova ruta comercial a través de l’Àrtic pot ser un cop molt dur pels EUA, ja que afectaria l’eix del Pacífic i facilitaria la comunicació entre les dues potències comercials més importants del món, la Xina i la UE. L’obstacle, ara per ara, és la guerra d’Ucraïna i les possibles pretensions d’un afeblit Vladímir Putin a l’hora de repartir-se els beneficis d’aquest nou eix comercial.
Tot això la Xina ho sap prou bé i, tot i que no és partidària de les guerres perquè obstaculitzen les exportacions que són la base del seu creixement econòmic, manté una postura d’aparent neutralitat i de silenci discret sobre l’agressió russa, mentre Xi Jinping no ha deixat de reforçar les relacions amb Putin i d’ajudar econòmicament a Rússia, país del qual importa el 40% i la tercera part del gas natural que consumeix. Una relació més necessària que mai per Beijing ara que el petroli iranià (el 90% de les seves exportacions es dirigien a la Xina) arriba amb moltes més dificultats a conseqüència de la guerra iniciada el passat febrer pels EUA i Israel.
Aquesta situació es pot fer encara més complexa. Trump, desesperat perquè no ha aconseguit doblegar el règim dels aiatol·làs amb les bombes, pretén ara ofegar-lo econòmicament imposant sancions a tots els països que mantinguin relacions comercials i financeres amb l’Iran. Aquest nou desafiament afecta directament la Xina i caldrà veure si respon amb la seva tradicional prudència o, si per primera vegada, veien com les fanfarronades de Trump poden arribar a comprometre el seu creixement econòmic respon de manera més contundent. En tot cas, la pèrdua de regulacions, la manca de normes, el menyspreu del dret internacional per part del president dels EUA està tensant la corda de la paciència xinesa i de les relacions internacionals i ens aproxima a una situació límit de conseqüències imprevisibles. I davant d’aquesta situació de descontrol total Benjamin Netanyahu aprofita per continuar assassinant palestins a Gaza i Cisjordània on, de pas, impulsa noves ocupacions i beneeix la violència dels colons.
En les darreres dècades, l’escalfament global s’ha accelerat notablement i, encara que Trump negui el canvi climàtic, això afecta especialment les terres -o part de les terres- dels països inclosos en els cercles polars, que s’escalfen més de pressa que la resta del món i on la progressiva pèrdua de massa de gel no ofereix dubtes. Això provoca canvis en el medi ambient que afecten les poblacions i la fauna d’aquestes regions. El desgel de l’Àrtic, que són aigües internacionals, genera una creixent competència estratègica entre els països riberencs, que intenten ampliar les seves aigües jurisdiccionals.
El 2018, Canadà, Corea del Sud, Dinamarca, EUA, Islàndia, Japó, Noruega, Rússia, Xina i la UE arribaven a un acord per impedir la pesca no reglamentada a l’Àrtic (l’escalfament de l’aigua del mar provoca desplaçaments de bancs de peixos cap al nord). A més, sota les aigües de l’Àrtic i en els territoris del cercle polar àrtic, hi ha importants reserves d’hidrocarburs que fa uns anys es calculava que podrien arribar a prop de 40.000 milions de barrils de cru, 31 bilions de metros cúbics de gas i 8.500 milions de barrils de gas natural en forma de líquids (propà, butà...).
També es parlava de carbó, cinc, plom, coure, níquel, ferro, or, diamants, metalls del grup del platí, altres minerals estratègics i les cobejades «terres rares», imprescindibles per les energies estratègies netes i per la revolució digital i considerades primeres matèries estratègiques pels EUA i la UE atès que la Xina en concentra la més gran part de reserves. Per acabar, en els darrers anys hem assistit a una creixent militarització de la regió i les tensions entre Rússia i l’OTAN contaminen els debats sobre l’Àrtic. Avui, tots els països riberencs disposen de bases militar en el cercle polar àrtic. Un mal presagi per a un futur incert.