Cap de nosaltres no ha independitzat mai cap país. Això tinguem-ho clar d'entrada tots. Tots. Per tant, tothom proposa la via que creu que seria millor, i tothom hauria de tenir prou respecte per l'opinió de l'altre. Aquests dies es diuen, s'escriuen i es piulen opinions realment desagradables d'una de les dues grans famílies del catalanisme cap a l'altra, i viceversa. I així no farem res. 

Recapitulem. El gruix del catalanisme s'ha tornat independentista d'uns dies ençà. Hi ha tietes de CiU de tota la vida que tot just l'Onze de Setembre del 2013 es van manifestar per primer cop, enjoiades, baixant a l'Ebre des de l'Empordà. I hi ha socialistes de tota la vida que tot just aquest Onze de Setembre ha estat el primer que s'han manifestat. És a dir, el gruix de la massa independentista encara és, políticament parlant, tendra. Un temps més de maduració no li farà mal, creieu-me. No ens esquincem les vestidures. Perquè, com ja va analitzar fa uns anys Salvador Cardús, qui es lleva independentista ja no torna a anar-se'n a dormir autonomista/federalista/unionista. Quan has caigut del cavall d'Espanya, ja no hi tornes a pujar.

Descrita la situació, recapitulem una mica més. En iniciar-se la campanya pel referèndum, Ara és l'hora tenia dues estratègies per escollir: aconseguir mobilitzar la iaia Maria dels Prats de Rei o intentar convèncer en Paco de Sant Andreu de la Barca. I va optar per la primera via. És una opció legítima com qualsevol altra, i és la que ens ha permès assolir 1,8 milions de votants independentistes. En unes eleccions estàndards, això equival a la majoria absoluta. Unes xifres impressionants, cal remarcar-ho. Oimés si ens ho mirem des de la perspectiva d'aquells que, als 90, ens semblava tot un èxit que s'omplís el Fossar de les Moreres. No era gens clar, llavors, que Ernest Maragall o Joana Ortega votessin mai "Sí" a la independència. I ho han fet. En aquest sentit, un 10 per a Ara és l'hora.

És ben lògic, doncs, que l'ANC i Òmnium aplaudeixin la llista conjunta proposada per Mas, perquè no deixa de ser la continuació lògica de l'estratègia inicial. Tornem a mobilitzar la iaia Maria, aconseguim que el seu nét Aniol també voti la mateixa opció... i alehop! Neix l'Estat català.

Entenc que en Junqueras ara proposa una nova via -aplaudida per la CUP, entenc també-. Tenint assegurats els 1,8 milions de vots, vol convèncer en Paco, o bé el seu fill Jordi, perquè se sumin al projecte independentista. De fet, també és l'objectiu del PSOE. Cal centrar-se "en els quatre milions de catalans que no volen la independència", diu obertament Ramón Jáuregui. 

La pregunta, per tant, és: quants votants "nous" poden sumar ERC i la CUP al còmput global d'1,8 milions d'independentistes? Estan fent accions per eixamplar la base independentista ja des d'ara mateix? Pel que conec a nivell local, respondria que no. Sí que en Junqueras va bastir una llista d'ampli espectre a Sant Vicenç dels Horts, i reclama als seus alcaldables que s'acostin a la penya flamenca i als madridistes. Però realment ho fan? O només diuen que ho fan? I la CUP? Sortirà de Girona, Vic i Manresa i penetrarà a Cornellà? O a Terrassa? O a Rubí?

Estratègicament, com a independentistes, s'hauria de fer. A quantes "matanzas del cerdo al estilo extremeño" han anat a dinar -i no dic ja a donar un cop de mà- els independentistes d'esquerres? A quantes protestes de la PAH contra un desnonament? Ho dic perquè, si ni et coneixen, crec totalment surrealista esperar que el dia D et votin. Entenc que la proposta d'en Junqueras va més enllà del vot concret que decidirà el futur d'aquest país en una data determinada. El país es construeix dia a dia, pedra a pedra, i vol que els seus quadres es facin propers a tota aquests possibles nous votants. Però no tinc gaire clar que els dirigents intermedis d'ERC -ni els cupaires, vaja- estiguin ara mateix centrats en aquest objectiu -que, retòricament, els serveix per negar la llista de Mas. 

La següent pregunta, per tant, és: quant de temps aguantarem aquesta tensió entre les dues estratègies? Hi ha qui ho veu com una lluita de galls Mas-Junqueras, però m'estimo més pensar que és més profund. I si és així, les municipals es presenten com a gran desllorigador. Si Junqueras és el més votat a Sant Vicenç dels Horts, si ERC pren totes les alcaldies de la Catalunya interior a CiU i totes les del Vallès Occidental i el Baix Llobregat al PSC, i si la CUP irromp amb contundència a la majoria de municipis de l'àrea metropolitana... ens traurem el barret i Mas haurà d'anar passant. Si, per contra, CiU aguanta l'envestida municipalista i l'esquerra no assoleix cap gran èxit constatable, la llista única vindrà cantada.

Que ERC i la CUP rebutgen la llista única de Mas perquè creuen que sumaran més vots? Que ho facin. Però tinguem clar que canviem d'estratègia a mig partit. Fins ara, jugàvem amb un 4-4-2,  hem marcat gol i ara una part de l'equip vol passar a un 4-3-3, més ofensiu. Els canvis estratègics, en si mateixos, no són dolents si ens porten a guanyar el partit. Però tot l'equip ho ha de tenir clar, i els davanters han de posar-se a treballar de valent. I confiar que el PSC/Podem/C's no marquin més gols entre aquells votants cooptables per a l'independentisme.

Sovint es parla de la cohesió social existent a Catalunya. I no la negarem. Però tampoc cal sublimar-la. Molts hem viscut d'esquenes a molts. Junqueras, republicà convençut, i cristià convençut, vol sumar encara més catalans a la bona nova independentista, perquè tots plegats ens sentim pares fundadors del nou Estat català. L'objectiu és noble. Però una cosa és ser cristià i l'altra és ser practicant. I no sé si té gaire apòstols que escampin el missatge entre els infidels.