Aquesta ha sigut una setmana de contrastos. La bona gestió de municipis i Generalitat per la llevantada de principis de setmana s’ha vist totalment desplaçada i tapada pel caos del servei de Rodalies que va començar dimarts a la nit amb l’accident de Gelida. Un accident que ha destapat una capsa de Pandora que no és cap altra que la constatació que tenim un país col·lapsat en termes d’infraestructures. Un país en procés d’esfondrament, un procés que, a més a més, fa mal emocionalment parlant, ja que fa miques l’imaginari nacional i fundacional que explica que som un país avançat, els precursors de la industrialització i de la innovació a la Península, els garants de la modernització. Però com hem arribat fins aquí?

Bé, només cal fer una lectura profunda d’experts i analistes d’infraestructures per concloure que els motius no són altres que la manca d’inversió estructural, de dècades, governi PP o PSC-PSOE, que ha tingut l’Estat amb la xarxa ferroviària de Catalunya. Entretinguts amb una Alta Velocitat (que també presenta limitacions, ja que, per exemple, en el tram Barcelona-Girona no supera els 200 km/h i avui tarda més que fa 10 anys) el tren de Rodalies, així com els històrics regionals, han anat quedant obsolets. Ni tan sols els sistemes de senyalització han tingut una millora com caldria per facilitar la vida als usuaris i també als professionals. Les estacions, la majoria, continuen en estats precaris i, sinó, mireu les de la línia R11 on no s'aturen els Mitjana Distància. Contrasta també aquesta deixadesa amb l’anunci de la principal inversió en matèria d’estacions a comarques gironines, com serà la parada d’AVE a l’aeroport. I per últim, òbviament, malgrat els anuncis fets fa prop d’un any, la comunicació cap als usuaris no ha millorat ostensiblement.

Tot plegat és el resultat de pertànyer a l’Estat espanyol i dependre de les seves mirades profundament centralistes -el gran Madrid-. Avui defensar la pertinença a l’Estat és, sens dubte, assumir que els catalans i les catalanes som un producte de segona, malgrat que és conegut que som en una zona prioritària a nivell europeu pel que fa al moviment de persones i béns. La gestió centralitzada de tot el model ferroviari és bona part del problema, com aquests dies reconeixia un ministre, Óscar Puente, que ha estat incapaç en l’últim any de respondre’m una sola carta de les que li he enviat proposant reunions per exposar-li la precarietat del model ferroviari que vivim gironins i gironines.

Tot plegat té un efecte derivat i és que es perden usuaris del transport públic, es genera una desconfiança absoluta amb les institucions públiques -que atempta contra el projecte comunitari i col·lectiu i enforteix l’extrema dreta- i de rebot fomenta el vehicle privat. La xarxa de Rodalies a Barcelona va perdre, per exemple, més de 7 milions de passatgers l'any passat, el que representa un 6,3% menys de viatgers que l'any anterior. No és només que des dels anys seixanta del segle passat s’hagin perdut línies ferroviàries clau, que existien, al territori, sinó que les que encara tenim generen menys confiança avui que a principis de segle. 

Davant d’aquesta realitat, no podem deixar passar una situació més com aquesta per alçar la veu. Cal que el municipalisme i la societat civil recuperi la veu, l’alci i faci que la mobilitat en transport públic sigui el tema de l’any i això, òbviament també vol dir parlar de drets polítics i nacionals. M’adhereixo a la manifestació impulsada per l’ANC, el Consell de la República, Òmnium i l'AMI per al pròxim dia 7 de febrer. Però com a alcalde em plantejo si les associacions municipalistes del país no haurien també d’organitzar una concentració de batlles a Madrid aquest hivern, davant del Ministeri i exigir una solució i un acord immediat. Em plantejo si no és el moment que el Parlament i el Govern, i els partits d’obediència catalana diguin que no hi haurà cap més pressupost a l’Estat fins que no hi hagi unes partides estructurals amb execució immediata via emergència i el traspàs sencer de les competències de l’àmbit. Em plantejo si no seria hora que totes i tots recuperéssim els carrers per expressar que ja n’hi ha prou. Em pregunto si no hauríem de fer com van fer els pagesos fa uns dies i aturar el país. Els sindicats que defensen els drets dels treballadors els necessitem actius i també les organitzacions empresarials.

El caos a Rodalies no és irresoluble, és una qüestió de canvi de prioritats, dotació pressupostària i bona gestió. I ens cal posar el país i la seva gent al centre.