Joan Laporta passejava orgullós, el març del 2021, pels voltants del Camp Nou. Era fàcil de preveure una victòria rotunda escrutant el gestos del president del Barça, perquè era qui més peticions de fotografies acumulava durant la jornada electoral. La pandèmia encara durava, la mascareta era obligatòria, però ell no dubtava en repartir abraçades a tort i a dret, celebrant la victòria abans que fos un fet, com es va determinar després del recompte. De tot plegat en fa gairebé quatre anys, i el balanç té llums -una Lliga, la recuperació de l'orgull, l'aposta pel planter, el fitxatge de Hansi Flick- i una sèrie d'ombres que convergeixen en el cas Dani Olmo. El serial dels últims dies, de fet, resumeix l'última dècada del club blaugrana. L'aire d'empresa familiar fa temps que s'ha apoderat de la marca més potent nascuda a Catalunya, i la improvisació regna en la gestió personalista de Laporta.
La motxilla de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, dos presidents que van preferir que el club fos condemnat abans que ser-ho ells, és especialment pesada. Però el cas d'Olmo no s'explica sense els errors comesos per Laporta en la segona etapa al club. Que fitxar Ousmane Dembélé, Philippe Coutinho i Antoine Griezmann per les quantitats que es van pagar va ser un desastre i va hipotecar el club després de l'adeu de Neymar? Evident. Que les renovacions a preu d'or abans de la pandèmia van comprometre les finances blaugranes? Per descomptat. Que el descontrol en l'escala salarial ha situat al club en una situació de respiració assistida? Cap mena de dubte. Ningú com Laporta hauria aguantat els costos de revertir un paisatge com aquest, comiat de Messi inclòs, però al mateix temps la recepta fa pinta d'estar esgotada. La inscripció d'Olmo n'és l'exemple.
Perquè el jugador de Terrassa, possiblement amb Pedri el que atresora més qualitat de la primera plantilla, va ser fitxat fa tan sols uns mesos per una quantitat -60 milions- gens menyspreable. El contracte, estipulat fins al 2030, implica el pagament de 48 milions per al jugador. El forat comptable en cas que Olmo no pugui ser inscrit i decideixi marxar -tècnicament ja ho pot fer des de l'1 de gener- pot ser còsmic, circumstància encara més greu en un context de misèria econòmica per al club. Les obres del nou Spotify Camp Nou acumulen retards respecte dels plans de la junta de Laporta, que ja s'hi veia a finals de l'any passat i ara no està clar si s'hi podrà jugar aquesta temporada. En tot cas, la negligència de dir públicament al setembre no s'havia tornat a la norma de l'1:1 -tant s'ingressa, tant es pot gastar- perquè no s'havia volgut és únicament imputable al president. La pregunta és: què s'ha fet en els últims quatre mesos per fer forat i inscriure el fitxatge estrella de l'estiu?
També és cert, en tot cas, que costa no apreciar un criteri variable pel que fa a la Lliga de Futbol Professional que presideix Javier Tebas. Com pot ser que el Barça, després de desprendre's de Messi, de no tenir jugadors com Gerard Piqué i Jordi Alba a la primera plantilla, de vendre's una participació rellevant dels drets televisius pels propers 25 anys, de signar una renovació espectacular -com la comissió rebuda per Darren Dein per fer d'intermediari- amb Nike i de vendre's part dels seients VIP del nou estadi encara no tingui espai per la inscripció del jugador que sigui? Què més s'havia de fer per complir amb les normes del fair play financer? No devia ajudar, això sí, operacions com la de Barça Vision: els diners previstos no van arribar mai. Això va obligar la Lliga a demanar més garanties per operacions de venda d'actius com les que ha fet el club amb els seients VIP. Una operació, per cert, amb l'epicentre en dictadures àrabs com les que tant criticava abans Laporta.
El serial del futbol també ha drenat cap al bàsquet, amb un vodevil al voltant de Thomas Heurtel que resulta incomprensible. Per què es va anar a buscar un jugador que va negociar d'amagat amb el Madrid? I, si el vas a buscar, per què frenes l'operació quan Heurtel i la seva família ja són a Barcelona? La improvisació és la divisa de la gestió al Barça, assedegat d'èxits esportius després d'anys de sequera -tant de títols, escassos, com de cabal futbolístic- i de gestió discutible. Ara que s'havia trobat un entrenador fiable i una lleva de jugadors especialment prometedora, els despatxos tornen a comprometre-ho tot. El caos no beneficia ningú perquè, potser, l'equip encara no és prou madur com per sostenir la institució. Com sí passava, i així se'n va beneficiar Bartomeu, quan Messi sortia al camp.