Cap a on anem? Quin és el present i el futur del nostre país?

Avui, Catalunya, com gran part del món occidental, viu una situació de desorientació, desànim i manca d’autoestima col·lectiva. Viu entre el català emprenyat, l’indiferent, el rebel, el català que encara confia en el model constitucional de l’Estat Espanyol i el qui no li interessa la política i molt menys els polítics.

S’instaura la idea de massa institucions que se solapen les unes amb les altres i que l’administració és excessivament burocratitzada i amb polítiques poc comprensibles per la ciutadania, i poc resolutiva en els problemes diaris. Creix la idea que els partits polítics no són més que eines d’empresa per a consolidar o fer avançar els seus propis actius i no els de la nació.

Vivim immersos en un país on no podem decidir per nosaltres mateixos, un país a qui han retallat amb força el seu Estatut i l’hi han deixat clar que no hi ha opció a cap més tipus de reivindicació d’autogovern. A tot això, a més, cal afegir un context de profunda crisi econòmica amb un 18% de taxa d’atur, un 17% de catalans al llindar de la pobresa, un fort endeutament de les institucions catalanes i un seguit de retallades socials i inversions públiques imminents.

Em fa pensar aquesta situació que som una autonomia de segona perquè en el fons, amb tot el que ens afecta, qui decideix és l’Estat espanyol i no pas nosaltres (increment de l’IVA, edat de jubilació, reforma laboral...). Nosaltres no podem decidir sobre les polítiques d’impuls econòmic, ni les financeres de Catalunya: en definitiva no podem parlar de tu a tu ni amb Europa ni amb el món. Això vol dir que no decidim sobre el model econòmic de Catalunya perquè qui ho fa és l’Estat espanyol, que alhora ens obliga a patir una espoliació fiscal que suposa el 9% del PIB i que no retorna mai en forma de serveis (Baviera Land, la zona més rica d’Alemanya, aporta un 3,8% del seu PIB, ja que en una sentència el Tribunal Suprem Alemany afirma que aportar més del 4% del PIB d’un territori és posar en perill el propi desenvolupament d’aquest).

Amb tot això doncs, una gran part del poble de Catalunya, que vota de forma transversal diferents opcions polítiques declaradament independentistes o no, ha començat a dir prou argumentant que el model autonòmic s’ha exhaurit i que l’únic camí que ens queda és la independència.

Rememorant la manifestació del 10 de juliol de 2010, la més històrica que ha viscut Catalunya, puc dir que em van sorprendre dues qüestions: d’una banda, la demanda a crits de la ciutadania cap als polítics, reclamant que escoltessin al poble; i de l’altra, els crits continuats a favor de la independència. En cap moment crits rebutjant la retallada de l’Estatut, ni aplaudiments a uns polítics incapaços de fer l'endemà un exercici d’autocrítica en les seves declaracions. I convençuts de seguir com si res no hagués passat.

Quina és la solució? L’independentisme català ha de saber també fer autocrítica i innovar en els seus plantejaments i formulacions estratègiques. I això ha de voler dir acceptar que la llengua castellana i els sentiments vers Espanya existeixen, i que no ha de passar res si al costat hi ha la voluntat d’independència del poble de Catalunya. Així demostrem que la independència no ha de portar a la confrontació. Accedir a la independència no és només cosa dels independentistes convençuts, sinó també d’aquells que no ho són però que sí que hi votarien a favor, no per consciència nacional sinó per sentit comú.

Catalunya, doncs, ha de començar a creure en ella mateixa i en les seves possibilitats, alhora que ha de deixar de practicar la política de submissió. Ens cal estar convençuts del que fem i cap on anem. Tot això sense traïcions, i acceptant que cap opció política no té l’exclusivitat de l’independentisme. És necessària una estratègia intel·ligent i que defugi dels personalismes i partidismes si volem realment assolir la llibertat de Catalunya. Els partits polítics han de ser una part de l’eina però no l’objectiu. Les diferents opcions polítiques, velles o de nova creació que defensem la independència, doncs, ens estem equivocant: hauríem de donar preferència total als interessos de país per sobre dels interessos personals o de partit. Necessitem clarament la unitat dels partits polítics, de la societat civil individual i col·lectiva i de totes les institucions. En definitiva, de tot el poble de Catalunya.

La independència des d’un punt de vista clarament integrador i no exclusiu és cosa nostra, no dels espanyols, i si volem la podem aconseguir. Però sempre sumant i no pas restant. Hem de positivar i no negativitzar. Ens cal treure'ns la carcassa d’esclaus que ens obliga a fer allò que ens mana un Estat que no és el que volem. I deixar de seguir confiant en un Estat que practica la política de peix al cove per la qual sempre en sortim nosaltres malparats.

Estic convençut, doncs, que el veritable instrument per aconseguir la independència és el poble de Catalunya. Tant pel llegat que ens han deixat els nostres avantpassats com per la feina feta pels presents. Però sobretot, pel somni i la necessitat de les futures generacions.