L'independentisme polític està protagonitzant un acte de temeritat en la negociació política més laboriosa i rellevant del postprocés. Perquè negociar l'amnistia en partides simultànies amb el PSOE només es pot explicar des de l'enemistat íntima que es professen Junts i ERC, relació de difícil conciliació mentre el lideratge del sobiranisme sigui un duel igualat i continuï vigent la guerra freda entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

La dimensió històrica de l'amnistia, entesa com la voluntat de fer net a la judicialització del conflicte polític per obrir una etapa de negociació encara incerta, hauria requerit una mínima treva, encara que fos circumstancial. Però no s'ha produït, per molt que l'objectiu perseguit fos compartit. Les converses sobre la mesura de gràcia s'han fet sense coordinació i la informació intercanviada ha estat mínima, fins i tot entre dirigents que en el passat havien conviscut en l'artefacte de Junts pel Sí. Amb aquest paisatge resulta difícil pensar que, si l'amnistia es materialitza, el sobiranisme polític i civil trobi un recorregut transitable en la carpeta de l'autodeterminació, que els partits projecten com el següent pas. Per camins paral·lels s'aglutina poca força per condicionar l'Estat a un escenari de referèndum, per molt que es busquin falcar relats que sí que ho imaginin possible.   

La transcendència de l'amnistia conviu, doncs, amb el mercadeig. La llei que exonera molts actors de les accions del procés retornarà la discussió territorial a les relacions polítiques, un poder de l'executiu i el legislatiu que l'Estat mai havia d'haver cedit al judicial. Però, en la seva confecció, s'ha pensat massa en com serà exhibida. ERC, que té dret a pensar que el salt a l'amnistia és possible perquè va fer pujar abans la Moncloa a l'esglaó dels indults, ha intentat projectar que, amb l'acord anunciat amb el PSOE, s'amplia el perímetre de la llei a casos com els del Tsunami i els CDR, que l'aparell judicial i policial ara mou amb celeritat. I Junts prova de transmetre, allargant la negociació, que els republicans han tingut un paper perifèric en la redacció de la llei, perquè el pacte principal és el seu. Això passa quan Junqueras exhibeix rendibilitat negociadora -compartint protagonisme amb Pere Aragonès- i Puigdemont demora l'acord amb l'argument públic que s'ha d'actuar amb prudència perquè sempre cal malfiar-se de l'Estat mentre, en privat, creixen les veus que especulen amb el llistat de causes que són a la frontera del pacte de l'amnistia. 

La pugna entre Junts i ERC ha fet fer equilibris al PSOE i també li ha encallat la negociació de la investidura. Fins i tot, obligarà Pedro Sánchez a no incomodar cap dels dos socis quan es projectin guanyadors de la partida, perquè després els necessitarà durant la legislatura. Però li facilitarà la gestió dels compromisos adquirits en la qüestió territorial, perquè estaran permanentment discussió si es dupliquen els interlocutors. Sánchez es juga el mandat amb l'operació de l'amnistia i confia que el sedant funcionarà a Catalunya -en la línia dels beneficis que va veure en els indults- mentre considera esquivable la pressió que li arriba de la judicatura, la dreta i la vella guàrdia del partit. Sánchez lidera una jugada arriscada, però la desplega perquè la veu menys lesiva que la de la repetició electoral.

Perquè, en la derivada espanyola dels fets, també hi ha una batalla amb l'amnistia com a eix gravitatori. El candidat a la presidència hi detecta un camí amb dos beneficis: apaivagar la pressa de l'independentisme a Catalunya i retornar la dreta sobiranista a l'equació del pacte. Un desig de recuperar l'ànima convergent de Junts que també anhela Alberto Núñez Feijóo, tal com va repetir en el seu debat d'investidura fallit. Si el PP vol tornar a governar en el futur, necessita que el que havia estat la dreta nacionalista catalana sumi amb la dreta basca en una eventual equació conservadora, per molt rocambolesca que pugui semblar ara l'operació. Mentrestant, els populars desplegaran una oposició severa a l'amnistia, amb rauxa al carrer, decibels de declaracions altisonants i marcatge al Congrés i el Senat. Tothom vol capitalitzar l'amnistia en el curt termini.