A finals d’any en farà vint-i-tres del Pacte del Tinell entre PSC, ERC i ICV, que va enviar Convergència a l’oposició després de, precisament, vint-i-tres anys de govern. No va ser una alternança normal –ara governen els uns, ara els altres–, bàsicament perquè l’aritmètica sortida de les urnes no obligava forçosament al canvi. Per tradició política, un dels signants del Tinell, ERC, es podia imaginar a ell mateix també en un altre escenari, de pacte nacionalista amb CiU, que hauria implicat la continuïtat del pujolisme a través de la figura del successor designat, Artur Mas. Perquè hi hagués alternança, calia que l’ERC de Carod la decidís.
S’ha escrit molt sobre els motius pels quals ERC va acabar inclinant la balança cap a l’alternança, però un de molt poderós va ser de caràcter prospectiu. En aquell moment (desembre de 2003), a Espanya hi manava el Partit Popular d’Aznar i faltaven tres mesos escassos per a les eleccions generals. Tothom donava per fet que el PP continuaria governant, perquè en aquell moment no hi havia senyals de canvi. S’obria, per tant, un escenari molt potent per als interessos d’ERC: un govern nacionalista espanyol de dretes a Madrid, i un govern d’esquerres i catalanista a Catalunya, amb el nou Estatut com a bandera. El xoc estava assegurat en els dos eixos: esquerra-dreta i Catalunya-Espanya. Terreny adobat per al creixement del projecte de l’independentisme emergent.
Però la política és una partida múltiple d’escacs amb tots els taulers interconnectats, i unes bombes gihadistes en uns trens de Rodalia de Madrid un matí de març de 2004 ho van capgirar tot. El tripartit es va trobar de sobte amb un president espanyol socialista inesperat, i els GPS de tots els partits catalans van haver de recalcular la ruta. La història és coneguda, no la repetirem aquí. A efectes d’aquest article, el fet rellevant és que l’evolució actual de la política catalana i espanyola sembla que condueix molt probablement cap a l’escenari que Carod va imaginar el 2003 i que un comando d’Al-Qaeda va frustrar. Des de 1980 (primer govern Pujol) no ha passat mai que a Espanya hi governi la dreta i a Catalunya l’esquerra. Hi ha hagut totes les altres combinacions possibles: dreta allà i aquí, esquerra allà i dreta aquí, i esquerra allà i aquí. Però dreta allà i esquerra aquí, no.
Han de passar coses, encara. Sobretot, s’ha de confirmar que el 2027 hi haurà un govern neofranquista PP-VOX a Espanya. I caldrà veure quina serà exactament la reacció del president Illa a Catalunya. Pot intentar reforçar el seu govern obrint-lo a ERC i Comuns, que en aquell context tindrien el relat fet per justificar-ho. Pot oferir un govern de concentració nacional que inclogui Junts, i que Puigdemont òbviament rebutjaria. I també pot optar per no fer res i esdevenir la nèmesi del govern espanyol en solitari fins que toquin les eleccions catalanes (maig de 2028).
El país d’avui no té res a veure amb el de 2003. Les crisis financeres, el procés, la sacsejada demogràfica i el renaixement de la ultradreta a Europa ho han transformat tot, però la contradicció entre la Catalunya nació i l’estat espanyol d’hegemonia castellana persisteix. El retorn del neofranquisme és una variable que, al nostre país, impactarà molt més enllà de les fronteres de l’independentisme i pot desencadenar dinàmiques socials i polítiques avui inimaginables. Al final, potser resultarà que la Catalunya pacificada haurà tingut una vida breu, i finalment podrem veure què dona de si aquella visió de Carod de fa vint-i-tres anys.