Hola, sé que aquesta història no els interessa. Per això l’escric. Tot i que afecta milers de catalans i no catalans no interessa. Per què? Perquè és llunyana. Perquè és Barri Sèsam: a prop, lluny... I aquesta és als llimbs, a la quinta forca, a la quinta punyeta. La història és repetitiva. Avorrida. Hi ha xoc. Hòstia. Ferits. I morts. I sempre acaba amb els mateixos protagonistes fora de la carretera. Tirats. Vomitant. Desfets. Moribunds. Però no interessa l’autovia Lleida-Balaguer perquè no existeix. La carretera formaria part de la inexistent autovia Lleida-Andorra i, per tant, tampoc interessa. Tot això hauria d’existir des del cretaci mitjà i estem al segle XXI. L’únic que existeix és un pedaç de postguerra, un bunyol punxat, una caca seca de secà... però espera que la cosa fa olor que pot anar a pitjor, però no interessa.

Mireu. Dels gairebé trenta quilòmetres que van de Lleida a Balaguer en aquests moments hi ha uns quatre quilòmetres amb quatre carrils (dos en cada sentit) entre Térmens i Vilanova de la Barca que han tardat anys i panys a poder-se fer (des del naixement de Jesús que aquesta misèria ja s’anunciava). Parlem d’una carretera per on passen milers i milers de vehicles que pugen i baixen a Andorra, el Pirineu. Estrangers de totes les nacionalitats: portuguesos, francesos, madrilenys, gallecs, catalans... I sumeu-hi els milers i milers de persones que viuen-treballen cada dia i es mouen per tota la gran plana elèctrica del Ponent rebost industrial i mental de Catalunya. Això és un formiguer. És l’antiga C-13: vertebrada per gasolineres i clubs de carretera. Tot dit sobre el paradís d’existència d’aquesta llengua negra. Doncs ara es veu que l’estudi informatiu que preveu l’allargament de l’autovia de Térmens a Balaguer diu que... tres carrils. Quatre, no. Un moment que vomitem per la finestra.

Argggggg... Això és un insult. Això és un merda mida XXXLLL. Això és una estafa. El Departament de Territori haurà de decidir. Doncs el primer que hauria de decidir el Departament és canviar-se el nom: no som un territori, som un país. I això passa per deixar de dir i tractar tot el país com un “territori” amorf, residual, abocador de deixalles i palles mentals i actituds d’enciam d’encefalograma planxat. I això encara passa més per saber que a “el territori” hi viuen persones no figurants de paper de fumar d’un decorat de droga al·lucinògena. Som carn, no som fum. I això passa i passa i passa... per entendre d’una vegada per totes que no hi ha catalans que valen més uns que uns altres en funció d’on volen viure, cagar o morir. Tenim la mateixa sang i necessitem quatre carrils. Els tres, els dos o cap els feu per vosaltres si voleu al vàter de casa. S’ha d’acabar ja aquesta carta als Reis d'Orient que no arriba mai. Els Reis són el Territori.

Hi ha “territoris” dins el “territori” que sempre són el futur i que aquest futur no arriba mai. Doncs, porta ja el meu regal perquè tu ja tens el teu que t’hem pagat des de fa anys. Afluixa la pasta! Volem jugar, volem quitrà, asfalt, volem inhalar la negror de l’esperança. No cal gastar més saliva: els alcaldes de Balaguer, Vallfogona de Balaguer i Térmens (tres colors polítics diferents) diuen no a aquesta proposta de carretera de tren de la bruixa del segle X. Com tots els éssers vius, morts (i els que han de morir) d’aquests pobles. Com tots els terrícoles, animals, minerals de tot l’univers que circulen per aquí. Però com que això no és interessant explicaré una cosa menys interessant per demostrar que aquest país no interessa ni als que als d’interessar per obligació.

Un dia, no fa tant, representants dels pobles de Térmens i Menàrguens (estan a tocar i colors polítics diferents) van anar a veure un director general d’aquests del no-res que tenim en aquest país de copy-paste administració espanyola de la transició-pansició. Reunió necessària, palpitant, per demanar ajuda pel pont que comunica els pobles. El director de la Buidor els va dir que per què necessitaven diners per un pont? Un pont? Què és això Pont Aventura? Malbaratar diners públics per un pont! Un pont d'indis amb canoa! D’aborígens! De primitius! Efectivament el que no sabia, ni volia saber, aquest director de l’Absència Perpètua és que el pont és l’única via de comunicació entre els dos pobles. Que a sota hi ha un riu! Li sona el Segre? Collons, que fins i tot Juli Cèsar es va acollonir amb el punyeter riu que anticipa la societat líquida catalana. A parir panteres submarines!

El Pont de Ferro (o de la Sucrera) que comunica Térmens i Menàrguens es construeix a principis de segle XX per transportar energia vida: remolatxa de la central nuclear de “La Sucrera”. Més de 500 treballadors. Una indústria. Un cor. Aliments per a tots! El Pont que no es van endur les mega riuades de 1907 i 1982. El Pont reconstruït després de la Guerra. El Pont, l’autovia, les carreteres, les comunicacions, internet, els pobles, les persones de “el territori” les acabarà matant aquest analfabetisme de Directors, Secretaris, Informes, Papers, Idees, Pensades del no-res. Del nihilisme General del Territori. Ja pots xiular si l’ase no vol beure, ni veure. No veieu ni les persones. Ni el país. Ni el món. No veieu res. Aquest és el problema: que no veieu la carretera. I crash! I pam! I pum! El país és un accident infernal, mortal permanent, constant, assegurat, legal. Quan veieu aquells gossos, gats, conills, guineus, esquirols... trinxats, espellats, dessagnats a les carreteres penseu en nosaltres. On veieu animals: hi ha persones. Però els animals no interessen.