Escric aquestes ratlles quan falten tan sols quatre dies per a la celebració de la Marxa dels Vigatans d'enguany. “Només” fa 14 anys que es du a terme l'activitat, però és innegable que ha assolit una anomenada que va més enllà de la comarca d'Osona. Fins i tot aquella gent que nega no tan sols el caràcter genocida de les tropes borbòniques hispanofranceses sinó fins i tot l'existència de la nació catalana, admet que allò que farem el 9 de setembre va sobre la Guerra de Successió. De manera concreta, específica i diàfana, els noms i els esdeveniments que seran evocats la vigília de la nostra Diada nacional versaran sobre uns fets i unes dates concretes. Resulta tan obvi que suposo que sorprèn fins i tot l'interès a remarcar-ho.

Doncs bé: imaginem per uns instants que enmig dels penons que recorden els noms dels signants del Pacte, hi apareix una fotografia de Santiago Carrillo. O de Serra i Moret, per posar-hi un nom de la terra. O de Marta Mata. O de López Raimundo. O de M. Aurèlia Capmany. O de Roca Junyent. O de Magda Oranich. O de Josep Irla. O de Tarradellas. O que la Marxa decidís recuperar qualsevol dels noms de ciutadans anònims que van ser detinguts, interrogats, torturats o fins i tot assassinats en la negra nit del franquisme. O fem-hi una volta més, i imaginem que a Montjuïc, al bell mig d’un Camp de la Bota on s’homenatgen tantes persones afusellades durant la dictadura, algú decidís plantar-hi un monument reivindicant la memòria... del general Josep Moragues. Què en diria tothom? Com ho qualificaríem? Efectivament: com un absurd, rocambolesc i enorme anacronisme.

Doncs això és el que vol fer l’Ajuntament de Barcelona al Born, ho vesteixi com ho vesteixi. Diu l’alcaldessa que es tracta de considerar-lo com un centre de recuperació de la memòria històrica de manera àmplia, abastant diverses èpoques. Com a argument podria servir si no fos perquè, ves quina casualitat, només s’utilitza quan es tracta de certa memòria i de determinada història. L’any 2005, quan es va crear de facto el Memorial Democràtic que veuria la llum oficialment el 2007, l’independentisme aleshores al Govern de la Generalitat va reclamar per al nou organisme una amplitud de mires semblant a la que reivindica avui la senyora Colau. La part del Govern de llavors que avui està inclosa en la força política de l’alcaldessa, s’hi va negar en rodó. Què era allò de voler barrejar èpoques tan diferenciades? El Memorial s’ocuparia, únicament i exclusiva, de la Guerra Civil i la postguerra. Escoltant-los, arribaves a la conclusió que el 1939 sí que hi ha haver repressió i no com allò del 1714, que semblava que ens ho haguéssim tret de la màniga...

A nivell conceptual, és obvi que es pot utilitzar imatgeria franquista per anar contra el franquisme. Encara recordo quan a l’escola ens van fer un curset de fotografia i vam anar a Montjuïc a posar en pràctica els coneixements adquirits. Jo vaig retratar la mateixa estàtua eqüestre que sembla que veurem al Born. Agafada des de darrere, en resultava una imatge amb el cap de Franco –que encara hi era- i el cul del seu cavall. Al capellà que ens va fer el curs li va semblar “de muy mal gusto”. A l’hora d’exposar les fotos, però, algú altre va fer la tria i la meva hi era, allí enmig, exposant als quatre vents el seu mal gust...

No, per a mi el problema no és el discurs de l’exposició. Com en tot projecte artístic, hi haurà gent que el trobarà adequat, fins i tot brillant, i d’altres a qui semblarà inapropiat, fins i tot ofensiu. Al capdavall, remoure consciències i provocar reaccions és –ho hauria de ser- un dels grans objectius de la cultura. El problema, en aquest cas, ve de l’ús pervers que es vol fer de l’exposició. Havíem aconseguit bastir un espai més que digne per recordar els herois de 1714, per no oblidar o fins i tot per començar a conèixer qui som, d’on venim, com és que hem arribat on hem arribat i en les condicions que ho hem fet. I això, a determinada esquerra, no li interessa gens. Prefereix viure en un món maniqueu de bons i dolents, on l’independentisme és una mena de papu nascut de la més rància burgesia catalana de dretes, i el progressisme no sap de símbols i banderes que no comencin, com a mínim, a 600 quilòmetres d’aquí. I a aquest món, un Born exclusivament dedicat a la Guerra de Successió li fa nosa. Molta nosa. Per això volen convertir-lo en un cant a l’aiguabarreig històric sense sentit. Franco com a gran camuflador.

Divendres 9 de setembre una part gens menyspreable de la ciutadania osonenca durà a terme, un any més, el seu propi memorial en record i homenatge als lluitadors de 1714. Sense ells i la seva dissortada fi, la història hauria estat diferent. Potser Carrasclet s’hauria estalviat intervenir contra els borbònics afegint-se el 1718 a la Quàdruple Aliança o lluitant el 1733 a Polònia; potser no hauria calgut arribar a la Renaixença a partir del 1830; potser haurien estat sobreres les bases de Manresa del 1892; potser no hauria estat necessari que l’any 1919 el Comitè Nacional Català reclamés l’entrada del principat a la Societat de Nacions; potser, o més ben dit molt probablement, no hauríem tingut un 1936, ni un 1939. O els hauríem tingut molt diferents. I amb tota seguretat, ningú no hauria gosat encolomar-nos una monarquia que, sense cap mena de vergonya, reivindica l’odiat Felip V donant-li una més que simbòlica continuïtat numèrica...

Catalunya, els Països Catalans, van lluitar contra el franquisme, independentistes inclosos. Un franquisme que representa un dels molts atacs als quals hem hagut de resistir, però no l’únic, ni de bon tros. I qui ho posi en dubte, que es passi el proper divendres 9 de setembre, a les 21:30, per la plaça Major de Vic: potser hi aprendrà alguna cosa...