Els fets són tossuts, diputat Francesc de Dalmases. I, ara, també són públics. I què diuen els fets? Que l'entrevista conduïda per Cristina Puig a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, al programa Preguntes freqüents (FAQS) va ser rigorosa en el contingut i respectuosa en les formes, encara que a vostè no li agradés, una disconformitat expressada de la pitjor de les maneres. En termes periodístics, de fet, la conversa emesa per TV3 va ser acadèmica. Una altra cosa és que, des del punt de vista informatiu, aportés poques novetats, perquè el qüestionari no va aconseguir que Borràs sortís d'un guió conegut, carregat de relat i despullat de concrecions en alguns dels temes més espinosos.

Els fets també transmeten que les preguntes dels col·laboradors presents al plató estaven plenament justificades, inclosa la que va fer referència als correus comprometedors que estan inclosos en la causa per fraccionament de contractes a la Institució de les Lletres Catalanes. La presidenta del Parlament, que mai ha detallat quins correus s'han manipulat i en quins termes -només coneixem el seu interès a no parlar-ne-, va equiparar l'entrevista amb un judici com el que pot viure al TSJC, un recurs discursiu que desplega cada cop que el seu interlocutor la fa sentir incòmoda. Però, per poder exercir amb mínima normalitat l'ofici, els periodistes hem de poder preguntar i això no ens converteix en fiscals de la cosa pública.

Per manllevar un recurs descriptiu que acostuma a utilitzar quan es refereix a la feina dels mitjans públics que tant diu respectar, diputat Dalmases, podríem convenir que la defensa de la llibertat per preguntar és "de P3 de periodisme". Hauria de ser un principi assumit pel conjunt de la classe política, i especialment per un diputat que diu procedir de la professió i que assumeix responsabilitats al Parlament en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans d'Audiovisuals (CCMA). El que no s'espera de vostè és que, després d'una entrevista exigent però educada, intimidi una periodista del FAQS pel resultat de l'emissió, agafant-la del canell, proferint crits i colpejant el mobiliari, en presència d'una Borràs que va normalitzar la situació. Hi ha moltes fórmules per transmetre malestar, totes menys violentes i més intel·ligents de la que va protagonitzar a les instal·lacions de la televisió pública. El més preocupant de la seva conducta, que col·lideix amb el codi que han de seguir els diputats, és que plou sobre mullat. Vostè ja pressionava periodistes, però ha actuat de forma prou matussera per convertir-se en protagonista de l'agenda informativa. Sorprèn que no calibri la gravetat de l'episodi, pertinentment documentat.

Perquè també s'ha equivocat en la reacció, diputat Dalmases: ha flirtejat amb la mentida, pensant que quedaria aixoplugat. Pensava que, discutint la validesa de les informacions, com en altres ocasions -encara que els articles publicats acumulessin testimonis i fonts-, rebaixaria el ressò dels fets i ho convertiria en un xoc de versions. No comptava que el mateix director del FAQS certificaria el que publicaven NacióDigital i els companys d'Eldiario.es, pas fet també per la productora del programa i la direcció de la CCMA, amb petició d'investigació afegida del Govern. Només quan ha detectat que la maniobra no ha funcionat, ha optat per un acte de contrició tímid. Es pot transmetre respecte pels mitjans públics, com sosté, quan s'amenaça els treballadors dels mitjans públics? Seria de justícia que, ara, la víctima -és rellevant recordar que la víctima és qui es va sentir intimidada i no qui diu patir un setge informatiu- no se senti pressionada, ni per vostè ni per les persones del seu entorn més immediat. Si això es produís, seria simptomàtic que les seves disculpes són més instrumentals que sinceres.

Els periodistes no som infal·libles, diputat Dalmases. Ens equivoquem, rectifiquem i persistim, com ho fan els polítics. Ens ha de guiar, això sí, l'honestedat en l'anàlisi. Intentem tenir antenes ben instal·lades en el debat públic per poder interpretar els gestos i les paraules, i escrutar els moviments, que en política no són sempre diàfans. I quan ens aturem en el seu cas, detalladament descrit en les últimes hores, el que crida més l'atenció és el silenci sorollós del partit del qual és vicepresident. Certament, no tots els dirigents de la seva formació són tan impetuosos com vostè, però no el fa pensar aquest exercici de prudència tan significatiu, diputat Dalmases? És indubtable que, mentre ha intentat contenir mals majors, d'altres han continuat fent càbales.

En qualsevol cas, aquesta no és la pregunta principal que s'hauria de formular. És tan sols un interrogant secundari, que l'afecta només a vostè. El que caldria que es qüestionés és, si amb la seva manera de procedir -al Parlament i a les xarxes socials-, contribueix a fer robust el servei públic que predica. El que hauria de plantejar-se, en definitiva, és si les seves prioritats se cenyeixen a la tasca de sumar complicitats per a la causa política que defensa. La percepció dels qui l'observem des de primera línia des de fa temps, diputat Dalmases, és que la seva causa acaba on finalitza la de Borràs. I que, en nom de la presidenta i de la seva agenda, val tot.