Molt Honorable Senyor Roger Torrent,

M'agradaria agrair-li la redacció i publicació recent de l'article "Nació i nacionalisme". És un esforç intel·lectual, el d'explicar-se i matisar (un cop l'espurna del Twitter s'ha encès), poc habitual en vosaltres, els polítics. Ho dic sense essencialismes: els polítics d'aquí, d'allà i de més enllà. La franquesa amb què el planteja m'ha fet pensar que rebria de grat una resposta. No me n'he pogut estar, perquè, com es desprèn les seves paraules, vostè té més en valor una carta oberta que els renecs escrits en forma de piulada. Fa bé. I aprofitant que també es mostra predisposat a fer volar pels aires els cadenats que guarden els temes tabú de la nostra societat, em sumo a la seva proposta de debat honest i rigorós. Parlem, doncs, de nacions i de nacionalismes.

Vostè diu, d'entrada, que les identitats són complexes i dinàmiques. I tant! Gairebé biogràfiques, acaba reblant. Però les identitats col·lectives no són simples agregacions d'experiències individuals; inconnexes o interconnectades, tant li fa. És el problema dels humans, que som éssers socials i narratius, així que no només ens imaginem a nosaltres sinó també els altres. Per tant, no, tot itinerari vital es veu condicionat per peculiaritats que escapen del reducte de les singularitats personals. Crec que és un aclariment previ i necessari, perquè això del nacionalisme té molt a veure amb aquestes coses.

"És evident", mai no és una bona manera d'argumentar començar així, és evident. I també és evident que no és evident que "és evident el que és una nació i quins trets identifiquen un grup humà com a tal". De fet, els estudiosos d'aquest fenomen, farts de buscar explicacions closes, ja fa temps que opten per analitzar les expressions i reproduccions concretes dels nacionalismes en estudis de cas ben delimitats. Sap per què? Perquè no s’han posat d’acord, perquè no és evident. Els primordialistes pensen que les nacions són eternes i immemorials; els constructivistes, modernes i subproductes del capitalisme i la Revolució Francesa; els etnosimbolistes, això i allò, que els nacionalismes són eines d’un present nacionalista que reinterpreta el passat protonacional (ètnic, en diuen).

Per tant, oi tant que algú li pot discutir que som una nació! Vostè mateix, sense saber-ho, ens ho explica: "avui allò que promou la identificació nacional no és tan[t!] l'apel·lació al passat com la creació d’un projecte cívic compartit que ofereix als nostres conciutadans la possibilitat de guanyar un futur millor". La suada cantarella de la suposada dualitat entre el nacionalisme ètnic i el cívic… Com que estem en família, li faré una confidència: Renan no va dir exactament això. Sí, sé tot allò del plebiscit quotidià, però la literalitat del pensador ultranacionalista francès és una altra: "una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que hem fet i pels que encara estem disposats a fer. Suposa un passat; es resumeix, nogensmenys, en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida comuna. L'existència d'una nació és (perdoneu-me aquesta metàfora) un plebiscit quotidià, com l'existència de l'individu és una afirmació perpètua de vida".

En altres passatges és molt més explícit: per a Renan, el pes de l'ànima nacional —que no és altra cosa que la llosa del passat— és enorme. Potser també li faria servei conèixer el context i la funció de la conferència de l’any 1882 Qu’est-ce qu’une nation ?: legitimar l’annexió francesa d’Alsàcia i Lorena. Ai las!, com que de llengua i cultura eren majoritàriament alemanyes, calia inventar una nova raó: el plebiscit quotidià (francès!). Sense referèndums, és clar.

Veu per què li dic que vostè mateix abona que es pugui discutir que siguem una nació? Com sabem, doncs, que existeix "un projecte cívic compartit que ofereix als nostres conciutadans la possibilitat de guanyar un futur millor"? En què es basa per afirmar-ho?, qui ho avala? Eric Hobsabawm, també fatigat per la imprecisió i inutilitat de les definicions prèvies, proposava conceptualitzar la nació com "qualsevol conjunt de persones suficientment nodrit els membres del qual considerin que pertanyen a una 'nació'". És el que vostè diu. A mi m’agrada, és progre. Obre les portes, però, a qüestionar la nacionalitat d'una "nació"… De totes, en la teoria; de les que no tenen estat, en la pràctica. Són els danys col·laterals del seu raonament; ningú mai no exigirà un referèndum sobre la nacionalitat d'Espanya, perquè, com va dir Esperanza Aguirre, "la nació espanyola no és discutible ni discutida". Això sí que és evident.

Seguim. Vostè s'autodefineix com a republicà perquè creu que la independència és l'única manera de garantir un horitzó millor per a tots els ciutadans i ciutadanes d'aquest país. Ah, me n'oblidava!, assegura que dels records i dels símbols no es viu. Obviant la certesa que molts antropòlegs s'han posat les mans al cap amb aquesta afirmació, jo li pregunto: com pot vostè asseverar que només podrem tenir futur com a col·lectivitat deslliurant-nos de l'Estat espanyol? O respon a la convicció que tenim el record de l'opressió espanyola i que sabem del cert que Espanya és irreformable o tira les cartes del tarot. Per cert, si fos així, m'agradaria saber quan s'acabarà tot això del confinament… Bé, perdó, hi ha encara una tercera raó: que vostè sigui, en efecte, un nacionalista català.

Vol parlar de condicions materials de vida, així, perquè tingui alguna reminiscència esquerranosa, però de seguida passa vostè als principis, als valors i a l'esperit. Això sí, d’adscripció lliure, lluny d'essencialismes, etnicismes i superiorats morals. Hem caigut de quatre grapes al parany del gir lingüístic: ara és gairebé xovinista clavar les arrels nacionals en Otger Cataló o en Jaume I; però, en canvi, fa d'esquerres reivindicar un fil roig de lluites que engloben sense distinció 1714, Bullangues, Germanies, maulets, Pau Clarís i un llarg etcètera d'episodis històrics reinterpretats. Ah, perdó, i la nova moda: els valors i els principis propis. Quan el seu company de partit Joan Tardà deia l'octubre passat que "a la catalana" era fer-ho cívicament i passiva queia, de fet, en plantejaments essencialistes, etnicistes i, a sobre, destil·lava molta superioritat moral.

El "poble català" no és millor que cap altre; no és, doncs, ni més cívic, ni més pacífic ni més demòcrata. I aquesta és la mateixa retòrica que impregna el seu argument. Veu per on vull anar? Deixar d'apel·lar a un passat nacional legitimador per recórrer a un projecte nacional d'esperit comunitarista és, també, nacionalista. Per què, si no, el voleu només circumscrit a la nostra nació?

Ai, sí, aquí ho respon: "s[o]c ciutadà d’una nació de la qual en vull la independència, però això no vol dir que sigui nacionalista. Una cosa no té res a veure amb l'altra". Segur que no? Per què vol la independència d'aquest territori en concret? Perdó, això també m'ho ha respost: perquè és evident que som una nació. Una nació que, segons l'última Declaració ideològica aprovada pel seu partit, no té res a veure amb el passat: "el poble català format històricament a banda i banda del Pirineu oriental en els segles IX i X, est[è]s al llarg de la ribera mediterrània de la [p]enínsula Ibèrica i a les Illes Balears i Pitiüses durant els segles XI, XII i XIII, i desenvolupat en tot aquest marc geogràfic fins a l’actualitat, constitueix per naturalesa, consciència i voluntat la Nació Catalana". Format en els segles IX i X, constituït per naturalesa… Crec que m'he perdut.

Arribem a Josep-Lluís Carod-Rovira, qui fa temps advoca per un independentisme no-nacionalista. La distinció que fa entre república —catalana— i nació —espanyola— em sembla inoperativa en termes generals. O dit d'una altra manera: només funciona en la narrativa de les nacions sense estat. "El nacionalisme imposa als vius, als contemporanis, la nació dels morts. Els vius no poden modificar-la, ni tocar-la, ni fer-hi cap aportació nova", escriu en l'article citat Carod-Rovira. El nacionalisme espanyol no imposa la seva llengua i cultura als morts sinó als catalans, segons el relat d'opressió nacional. Així com és fals que sigui immutable; els nacionalismes, tots, s’adapten a les realitats dels vius.

La filigrana dialèctica només respon, com vostè mateix reconeix, a pors i al què diran. Així doncs, l'únic que expressen és l'existència de dos fenòmens que giren al voltant del nacionalisme: l'un és nacionalisme, el d'estat, que és dolent; i l'altra, no, el nostre, que és bon republicanisme. Deia que era una filigrana dialèctica, però no m'ho atribueixi a mi sinó a un dels autors que cita vostè, Michael Billig: "el nostre nacionalisme no es presenta com a nacionalisme, que és perillosament enutjós, excessiu i estrany. Se li ha trobat una nova identitat, una etiqueta diferent. El nostre nacionalisme compareix com a patriotisme: una força beneficiosa, necessària". Bé, vostès han escollit una paraula més mainstream: republicanisme.

Creu que vostès no incorren en el pecat de l'oposició? Li recomano, doncs, de rellegir l’últim paràgraf de Carod-Rovira: "l'elecció, doncs, és clara: o nacionalisme espanyol o República catalana". Les definicions autoexplicatives per se no existeixen: necessitem posar noms per diferenciar les coses. No li digui oposició si no li agrada, digues-li dret a decidir: si no vaig errat, vostè vol que ens deixin votar si volem deixar de ser ciutadans d'Espanya i, per tant, passar a ser una altra cosa. Vostè cita a Chomsky i jo, a Benedict Anderson: "dec ser l'únic que escriu sobre el nacionalisme que no el troba lleig. Si pensa en investigadors com Gellner i Hobsbawn, tenen una actitud bastant hostil envers el nacionalisme. Jo, en canvi, pense que el nacionalisme pot ser una ideologia atractiva. M'agraden els seus elements utòpics".

I també a Craig Calhoun parlant d'ell, l'autor de Comunitats imaginades: "Anderson no volia prejutjar el bo i el roí de les nacions. Va remarcar la importància del nacionalisme en terribles guerres i també en moviments d’alliberament nacionals". El nacionalisme, en tant que expressió humana, no és blanc o negre per naturalesa; les seves connotacions només responen a la mateixa història de la humanitat.

Gairebé no m'ho creia quan ho he llegit. Després de defensar que no cal assumir-nos com a nacionalistes, ni cívics ni ètnics, una distinció irreal ja desestimada, vostè diu: "perquè al final del que es tracta és d'aconseguir la independència per preservar la nació i perquè per més que ens hi esforcem la comunitat internacional no deixarà de percebre el nacionalisme com un moviment identitari". Creia que vostè havia asseverat que la independència era per assegurar-nos un futur millor no pas per preservar una nació que, seguint el seu raonament, és prèvia a la independència. Veu, doncs, vostè, que és impossible defensar la independència sense servir-se de tesis nacionalistes?

Finalment, acaba basant la defensa del seu no-nacionalisme en termes de pragmatisme davant la comunitat internacional. Com ja he alertat abans: pors i el què diran, tem haver "d'adjectivar en excés i requereix massa explicacions". Deixi'm dir-li que em fa l'afecte que això traeix el debat de voluntat sincera que plantejava: aquest argument no ens apropa a síntesis constructives. De fet, només respon a interessos… Que no són espuris, sinó nacionals. Li ho deixaré més clar: nacionalistes.