L'alcaldessa Ada Colau intentava definir un espai equidistant entre l'independentisme i l'unionisme en una entrevista publicada ahir pel diari El Periódico, precisament el dia d'una nova manifestació multitudinària absolutament pacífica i cívica.

Colau es veu a sí mateixa com una infermera o una casc blau davant el conflicte democràtic que es planteja a Catalunya. Planteja una equidistància que es fa difícil de sostenir en el context actual.

A Catalunya no hi ha dos bàndols iguals en pugna. No hi ha coreans del nord i coreans del sud, no hi ha turc-xipriotes i grec-xipriotes en oposició frontal. No és un conflicte entre dues parts en igualtat relativa de condicions.

Aquí hi ha un opressor i un oprimit, un repressor i un reprimit. Davant d'aquesta situació, el terreny de l'equidistància s'esvaeix, i mantenir-s'hi equival a esdevenir còmplice del més fort. La neutralitat va morir el dia 1 d'octubre, quan la repressió de l'Estat va negar qualsevol espai a la negociació.

La Teoria dels Dos Dimonis la van inventar a l'Argentina els que negaven els excessos de la dictadura militar. Sostenien que hi havia dos bàndols igualment dolents: la guerrilla i l'estat que la combatia.

Les sentències contra els responsables de la dictadura van rebutjar la teoria, perquè oblidava un detall no menor: és l'estat qui compta amb tot l'aparell policial, polític, judicial i repressiu sota el seu control, sumat al monopoli de l'ús legítim de la violència. Davant d'això, l'equidistància és complicitat.