Just quan tot apunta que anem cap a una nova crisi econòmica i social, si és que en algun moment hem sortit de l'anterior, el Parlament de Catalunya té l'oportunitat d'aprovar un nou marc legislatiu que contribueixi a contenir la crisi de l'habitatge que patim.

Sí, la crisi és d'habitatge, no del mercat immobiliari ni del de la construcció. En moltes ciutats de l'estat espanyol els preus per accedir a un habitatge tant de lloguer com de compra continuen pujant molt per sobre del que pugen els sous. Per a molts dels qui no som economistes l'anàlisi es basa en l'experiència personal i dels nostres entorns, dels nostres barris, de l'observació que puguem fer de les nostres ciutats i el que llegim als diaris. I, en el cas de qui us escriu, en els moviments de les polítiques públiques que es poden aprovar.

En tot cas, no cal ser economistes per ser conscients que és un problema greu i que no sembla alentir-se ni molt menys aturar-se. La generació dels meus pares podia comprar-se l'habitatge habitual si treballaven i estalviaven una mica. Fins i tot, moltes persones van poder comprar una segona residència. En canvi, per la meva generació la compra del domicili habitual ha anat acompanyat en la majoria de casos d'una ajuda familiar i només aquelles persones amb ingressos alts es poden arribar a plantejar comprar una segona residència. Tampoc ajuda que decideixis viure de lloguer. Els preus dels lloguers són tan alts a les ciutats que difícilment estalviaràs mentre pagues un. Imagino la generació que ha vingut després i els planyo.

Entenent que el dret fonamental és a tenir un habitatge digne –no a que aquest sigui de propietat– el confinament ha fet encara més visible les grans desigualtats que existeixen: persones que han passat dos mesos tancades en pisos sense balcons o quasi finestres, famílies que viuen en una habitació en pisos compartits amb d'altres famílies. Famílies que viuen en pisos de més de 100m2 i jardins al voltant. Habitatges en carrers tan estrets que quasi no veus la llum del dia i habitatges on totes les finestres tenen llum durant hores.

I podríem seguir. Persones que tenen diverses residències en propietat i persones que viuen pendents del desnonament o ja estan desnonades. Doncs tot això només s'agreujarà a mesura que continuïn les conseqüències econòmiques de les mesures de tancament i protecció enfront la Covid-19. I, per tant, no col·laborar per evitar la dispersió del virus no és només egoista en termes de salut sinó en tota la resta.

Moltes persones ja estan rebent ajudes socials, depenent dels bancs d'aliments i de les veïnes. L'habitatge anirà al darrere si no es recuperen feines i ingressos. Establir mesures per tal que aquells qui ja tenen una situació afavorida no treguin profit de la crisi és un deure ètic que els partits no haurien d'oblidar. Assegurar que tothom pugui viure en un habitatge digne és un repte tan gran que no es pot solucionar només amb ampliacions del parc d'habitatge públic, han de ser solucions multisectorials i tots hi podem col·laborar encara que sigui indirectament. Ens hi va la societat que tenim.