El manual de comunicació de qualsevol partit davant un cas de corrupció s’ha simplificat extraordinàriament. Primer es mostra tot el suport públic davant les sospites. Quan apareix una imputació, es modula el discurs i es demana respecte per les actuacions judicials. Si cal, es reclama a l’imputat que deixi la militància i es lamenta públicament la possible actuació de l’individu, sempre recalcant la seva presumpció d’innocència. Però sobretot es ressalta que les conductes són individuals i els casos, si n’hi ha, aïllats. I quan finalment arriba la condemna, molts anys després, ja hi ha una nova generació de líders capaç de dir que aquestes conductes són part del passat, que el condemnat fa anys que està desvinculat de l’organització i que s’han posat mesures que avui impedirien aquestes accions. I es recalca un cop més: són casos aïllats. Conductes individualitzades. No tenen res a veure amb el partit. Tant de bo ens n’haguéssim adonat abans, perquè ho hauríem frenat. 

Davant d’aquest manual, la obvietat. El PP acumula prop de 900 imputats en les desenes de casos de corrupció que té oberts pel territori (Gürtel, Lezo, Bárcenas, Púnica, Acuamed, Andratx, Naseiro, Fitur, Palma Arena, Nóos, Taula, Fórmula 1, Terra Mítica, Salamanca, Pokemon, Zeta, Sobresous, Caixa B...). El PP ha vist imputats 5 dels 7 tresorers que ha tingut:  Ángel Sanchís, Rosendo Naseiro, Álvaro Lapuerta, Luis Bárcenas, Carmen Navarro. El PP acumula 8 presidents autonòmics imputats o condemnats: 3 a València (Zaplana, Camps, Olivas), 3 a Madrid (González, Ruiz-Gallardón, Cifuentes), 1 a Balears (Matas) i 1 a Múrcia (Pedro Antonio Sánchez). Serien 9 si comptem el president de Cantàbria Juan Hormaechea (Alianza Popular). El PP acumula 6 exministres imputats (a part de Gallardón, Matas i Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes i Ana Mato). També incomptables alcaldes, com Rita Barberà, Presidents de Diputació (Fabra, Baltar...), consellers, regidors, directors generals i altres alts càrrecs (Ricardo Costa, Francisco Granados, Vicente Rambla...). 

Aquesta mateixa llista la podríem desenvolupar a l’entorn del PSOE. Dels seus centenars d’imputats, de les desenes de casos oberts (ERE, Malaya, Cursos de Formació, Campeón, Mercuri...) i dels presidents afectats (Chaves, Griñán, Urralburu, Marco, Otano, Collado...). I podríem ampliar la llista cap a CiU i d’altres partits.

En aquesta situació, no, no es pot parlar de conductes individualitzades. No, no es pot dir que un imputat per corrupció és com qui es salta un semàfor. Cal una estructura, una cobertura, xarxes de protecció, calen coautors. Però sobretot, cal el poder. La capacitat de fer-ho a través de les institucions públiques. I la sensació d’impunitat. O més que sensació, la garantia. 

No, la corrupció mai pot ser un acte individual, perquè fa falta tota la resta, entre ells, els qui ho permeten o que directament se’n beneficien. I els qui, anys després, senzillament se’n renten les mans.