Els castellers són de mena viatgera. Al segle XIX, les colles de Valls es van fer grans anant, en carro, de poble en poble, pel Camp de Tarragona i el Penedès —i encara una mica més enllà—, resseguint l’atapeït calendari de festes majors. I el 1935 la Nova de Valls protagonitzà el que podríem anomenar el primer viatge llarg del món casteller, encara dins el territori dels Països Catalans: l’anada a Mallorca per plantar-hi castells a les Fires de Palma —en aquella embarcada parcialment «patrocinada» pel comerciant torrenc Esteve Huguet, obsequiat per la Nova amb una camisa de la colla amb les seves inicials brodades: «A. U.»

Fer viatjar una colla castellera no és pas fàcil: no ho devia ser el 1935 per anar en vaixell a Mallorca i no ho és ara per volar fins a qualsevol racó d’Europa. I menys encara a Tànger, Nova York, Santiago de Xile, Nova Delhi o Xangai. No ho és perquè els castells mouen molta gent, i això necessita una organització considerable, de permisos de feina i estudis i d’un pressupost que no és balder. Malgrat tot, els castells, en les darreres dècades, han viatjat molt i han conegut món. Han fet Europa de dalt a baix, però també han esdevingut transcontinentals, plantant pilars, torres i castells al Marroc, els Estats Units d’Amèrica, Xile, l’Índia o la Xina.

Molts cops en actuacions específiques, d’altres participant en festivals culturals i, encara, representant la cultura catalana, com en els més de vint-i-cinc aplecs internacionals de la sardana i mostra de grups folklòrics —que han tingut lloc en diverses capitals del continent— o a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. I el seu (re)coneixement internacional va donar un pas endavant amb la consideració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, el 2010. I, si no viatgen físicament, ho fan com icona: no fa massa setmanes coincidien dues notícies en aquest sentit, l’aparició de sengles fotografies preses en el darrer concurs de castells de Tarragona, una a la portada d’un llibre de l’Oxford University Press i l’altra en un anunci de Microsoft, publicat a la contraportada del The New York Times. Déu n’hi do, doncs, les plataformes de la seva promoció.

I ara, l’Òmnium Cultural, en ple procés sobiranista i com a acció d’extensió internacional del dret a decidir del nostre poble, ha tingut la pensada de convocar el que ha anomenat «Catalans want to vote. Human towers for democracy». Com diu la convocatòria de la campanya: «El dia 8 de juny, a les 12 h del migdia (hora catalana), 10 colles alçaran castells de forma simultània a llocs significatius de 7 capitals europees i mostraran un mateix lema per dir ben alt i clar que els catalans volem decidir el nostre futur el 9 de novembre: “Catalans want to vote.”» Set capitals europees i deu colles: Berlín (Xics de Granollers), Brussel·les (Castellers de Vilafranca), Ginebra (Xiquets de Reus), Lisboa (Castellers de Sants), Londres (Joves Xiquets de Valls) i París (Vella dels Xiquets de Valls). I amb l’afegitó d’actuacions diverses, el mateix dia i a la mateixa hora, a casa nostra, entre les quals a Barcelona —davant la Sagrada Família i a la plaça Sant Jaume—, amb un total de 36 colles fins ara confirmades.

I, com que tot això té el seu cost —i, malgrat els exabruptes de Manos Limpias i les atzagaiades del Partit Popular i Ciutadans, nosaltres, a més de pagar festes dels altres, també paguem les nostres—, l’Òmnium Cultural va obrir un compte a Verkami —és a dir, allò que abans se’n deia una col·lecta popular, però 2.0— per mirar de sufragar una tercera part del cost de l’operació —la resta va a càrrec de l’organització i de les mateixes colles. Divendres passat —quan es va tancar la possibilitat d’afegir-s’hi—, els 120.000 € que se sol·licitaven havien estat superats amb escreix: 3589 mecenes havien aportat 130.505 €. Ja deien que els temps canvien: d’un únic comerciant a gairebé 3.600 ciutadans de caracterització diversa.

La requesta internacional del fet casteller té moltes explicacions, malgrat les dificultats inicials: des de l’evident espectacularitat i plasticitat dels castells a la facilitat de copsar-ne el sentit i el resultat, des de la manca d’exigències d’infraestructures especials per a les seves actuacions fins al conjunt de valors de cooperació i festa que transmeten també de manera evident. I segurament més. Són aquests valors —i l’espectacularitat— el que han fet que Òmnium els escollís per a la seva campanya d’internacionalització de la consulta, tot i la complexitat organitzativa i el cost. Pit i amunt, Catalans want to vote.

(I si algú es pregunta com és que, si repassem les darreres temporades, a les colles els és més fàcil actuar en d’altres països que a Espanya, els motius també deuen ser diversos, però no massa diferents dels que expliquen que hi ha més universitats amb estudis de llengua i cultura catalanes a Alemanya, França, el Regne Unit o els Estats Units que al nostre benvolgut Regne borbònic, si n’exceptuem els territoris de parla catalana.)