Pensant en la situació política que vivim em ve al cap la sorpresa d’aprendre que la Terra es comporta com un imant gegantí, que són els pols magnètics els que fan que les brúixoles apuntin, sempre, en la direcció nord.

El pol nord magnètic no té una posició fixa i es troba a quasi dos-mil quilometres del pol nord geogràfic, però ja havíem aprés a mesurar en graus la declinació magnètica i fer la correcció en les nostres brúixoles d’anar a la muntanya i en les brúixoles polítiques. Ningú havia previst la magnitud del cataclisme de fenòmens polítics que sobreposats han anul·lat la capacitat d’orientar-nos per mitjans propis.

Com si els estudiosos del dret constitucional fossin adversaris polítics se’ls qüestiona, s’obliden segles d’estudis sobre formes d’organització dels poders públics, de defensa dels drets fonamentals, de participació de la ciutadania en els afers públics, de separació de poders. No importa el que estigui provat i contrastat, és democràtic el que li convé a cada líder polític situat darrere del micròfon.

Com si la responsabilitat i la proporcionalitat no fossin imprescindibles, el govern de l’estat espanyol usa mecanismes extraordinaris amb perspectiva partidista. L’aplicació de l’excepcionalitat de l’article 155 ha esborrat d’una bufada el control de les institucions catalanes.

L’inici per part de la Fiscalia General de l’Estat de múltiples i dispersos processos judicials ha permès articular un discurs de persecució judicial quan cap òrgan judicial actua d’ofici. La dubtosa observança de les lleis penals i processals en la imputació de delictes i en la petició i aplicació de mesures cautelars fa difícil explicar la neutralitat del poder judicial als que seguim pensant què és imprescindible.

Les veus, cada vegada més nombroses, professors de dret penal, magistratura progressista, processalistes de prestigi que acusen al govern central i a la Fiscalia nomenada i reprovada d’excessos i desenfocaments, són callades pels crits d’un i altre costat que han oblidat l’argumentari rigorós i prefereixen atorgar-se la representació de la veritat. En nom d’aquesta veritat alguns descriuen la política com un lloc d’impunitat on els representants de la ciutadania no s’hagin de sotmetre a les lleis si no els abelleixen i altres defineixen les lleis com instruments inamovibles i immobilitzants.

Les eleccions del 21 de desembre són qualificades d’il·legals i il·legítimes però tots els partits, incloses les CUP han acceptat presentar-s’hi. Tots parlen que volen evitar el “frontisme” i cada vegada els fronts son més clars. Tots fan crides a la unitat del poble i cada vegada és més evident l’estratègia de cada partit, la cobdícia del vot. Els liberals-conservadors adopten llenguatge revolucionari i els socialistes incorporen els demòcrata-cristians en les llistes. Els que deien que el seu lloc eren les places i que no creien en portaveus ni líders, avui potencien líders inqüestionables i se situen en el centre polític.

No importa si els arguments no se sustenten jurídicament. No importa si alguns plantejaments recargolen tant la veritat que esdevé una aberració política. No hi ha sistema de mesura excepte l’adhesió incondicional i, malgrat tot, les eleccions les decidiran els que avui són plens de dubtes.

Hem viscut una convocatòria fallida d’eleccions autonòmiques des de la presidència de la Generalitat i una declaració d’independència al Parlament amb silenci presidencial, un vicepresident que ens ha parlat de Déu i un president que ens parla des del cor d’una Europa que va eliminar les fronteres. Una vaga general sense sindicats i a Ianis Varufakis recomanar-nos que no malmetéssim la nostra economia.

Hem vist al govern central incapaç d’atendre el clam que calia canalitzar institucionalment el gran malestar i la desconnexió de Catalunya carregant un tren de querelles criminals que ara, quan només falten cinc setmanes per unes eleccions, circula per un tram amb molta pendent i ells ja no poden controlar.

Hi ha una ciutadania sobiranista molt mobilitzada, capaç de manifestar-se als carrers les vegades que calgui. Darrerament, l’unionisme també. El cataclisme ha mogut els pols magnètics i la brúixola es desorienta. Ajustats com estan els vots comptats per blocs, els dubtosos decidiran la composició del nou Parlament i els hi han robat el nord.

Mentrestant, aquesta setmana es celebrava el 46é aniversari de l’Assemblea de Catalunya, la peça clau de la unitat d’acció contra el franquisme i de la visualització d’una societat organitzada en defensa d’un sistema democràtic i de l’autogovern català. Com tantes altres coses va passar desapercebut perquè l’acció conjunta de defensa de les institucions catalanes, de la qualitat democràtica que garanteixi la pluralitat ideològica, la defensa dels drets humans i l’aprofundiment dels instruments participatius, avui és impossible.