La constitució del Congrés dels Diputats va oficialitzar l'entrada de l'independentisme en una nova fase: la de la competència a Madrid entre ERC i Junts per negociar amb el PSOE. Després d'anys en què la formació de Carles Puigdemont ha equiparat el diàleg amb Pedro Sánchez a la rendició, a la claudicació i al "deixar-ho estar", ara està plenament integrada en l'articulació d'una majoria al voltant del president espanyol a l'espera de saber si hi ha marge per fer-li costat. Es tan lícit defensar que la tria de Francina Armengol està desvinculada de la investidura com certificar que, sense haver-se implicat en la tria de la mesa del Congrés dels Diputats, la negociació per portar Sánchez a la Moncloa no hauria començat.

I, a diferència del que s'ha promès per activa i per passiva en campanya i en els discursos més abrandats -aquells que generen més retuits, amb noms i cognoms o bé dels anònims-, el primer gran acord entre Junts i el PSOE no ha tingut a veure amb el referèndum o amb l'amnistia. S'ha estructurat al voltant del reconeixement del català a Europa, una carpeta sempre pendent i que ara estarà en mans de les institucions comunitàries. Puigdemont no va validar l'acord fins que va tenir la certesa, a través d'una fotografia, que el ministre José Manuel Albares havia enviat la carta corresponent per demanar l'oficialitat del català a la Unió Europea (UE). Per dos motius: perquè volia cobrar per avançat i perquè era una manera de demostrar a ERC que, a diferència d'ells, calia negociar amb garanties. Garanties de compliment, s'entén.

Que Junts s'hagi integrat en aquesta dinàmica és intel·ligent i, sobretot, legítim. Després de caure per sota dels 400.000 vots, xifra que no va passar desapercebuda a la cúpula tot i celebrar la posició de força obtinguda amb set diputats decisius en el camí cap a la Moncloa, el partit havia de decidir si es desentenia de tot o si jugava la partida. I l'està jugant amb astúcia, perquè la carta del català és potent -especialment si el 19 de setembre se'n reconeix l'oficialitat a Europa- i es pot acreditar, a diferència d'altres promeses mai concretades pel PSOE malgrat els compromisos adquirits amb ERC. Entre les maniobres de Sánchez i els complexos dels republicans per brandar avenços com els indults, el desgast de la formació d'Oriol Junqueras ha estat evident, i més que ho serà en el futur, sobretot de cara a les futures eleccions catalanes.

Ara bé: si parlar de Rodalies, de dèficit fiscal i de la llengua a les plataformes és autonomisme i equival quasi a la rendició -sota aquella frase sempre tan glorificada segons la qual "a Madrid hi anem a fer res", tot i presentar-s'hi cada vegada que hi ha ocasió-, per què elevar una petició a Europa amb el segell del ministre d'Afers Estrangers és confrontació intel·ligent, com defensava en un tuit l'exvicepresident Jordi Puigneró, ara diputat provincial de Junts? El rèdit de la negociació és bo, com també ho és que es pugui parlar català al Congrés dels Diputats, però per a Junts era tan important aconseguir-ho com ensenyar-ho. Sobretot, esclar, davant la parròquia independentista més decebuda amb ERC.

Sánchez no surt precisament perjudicat del nou escenari. Amb el català a Europa ha estat hàbil -a l'espera que la decisió cristal·litzi-, com també ho va ser en la tria de Francina Armengol com a candidata al Congrés, i ara sap que té dos potencials socis barallant-se per veure qui treu més rèdits de la negociació. Que els satisfà? Tornarà a posar els peus a la Moncloa. Que considera inadmissibles l'amnistia i el referèndum? Podrà anar a noves eleccions traient pit davant del PP de no ser un ostatge de l'independentisme, a diferència del que diu un Alberto Núñez Feijóo cada dia més moix. Català rima amb negociar, i les escenes vistes al Congrés recorden dècades passades, però això tot just ha començat. Cap dels passos que facin ERC i Junts en la investidura de Sánchez es podrà aïllar de la guerra de guerrilles entre enemics íntims.