Invitat per Catalans UK, l’associació que agrupa els catalans del Regne Unit de la Gran Bretanya, he tingut l’oportunitat de poder participar en un agradable, interessant i dinàmic sopar-col·loqui amb una trentena llarga de compatriotes, a Londres. Gairebé ens van haver de fer fora del restaurant quan eren ja les dotze de la nit, de tant viva com era la conversa, les preguntes i les intervencions dels assistents, malgrat que la majoria ja hi eren des de quarts de vuit del vespre. Si bé en la meva intervenció inicial vaig parlar, fonamentalment, de la diversitat a Catalunya (social, cultural, lingüística, religiosa), en realitat bona part de les preguntes van anar a l’entorn del moment polític que es viu avui a Catalunya. Tothom volia dir-hi la seva sobre el procés cap a la independència nacional i no sempre les posicions anaven  totes pel mateix camí. Sí, però, amb un mateix entusiasme. Es tractava, en general, de gent més aviat jove, en aquesta franja que, de la trentena escassa, s’enfila cap a la quarantena llarga. I, en tots els casos, gent amb un nivell molt bo d’anglès, titulació universitària i/o una activitat professional dignament retribuïda, ara i tant no imaginable al nostre país i en la seva especialitzat.

Durant anys, les comunitats catalanes d’arreu del món, això que s’ha convingut a anomenar la “Catalunya exterior”, han tingut un paper destacat en la nostra internacionalització. Ara, però, en aquest tombant tan decisiu de la nostra història, li hauran de tenir encara més. Tenim desenes de milers de compatriotes que, per motius diversos, resideixen a l’estranger, una part dels quals ja n’ha fet el seu país de destí i d’altres que, si bé encara hi seran durant una llarga etapa, compten de retornar, finalment, a establir-se a la terra d’origen. No és possible fer un retrat homogeni d’aquesta diàspora catalana, perquè, de fet, la seva característica bàsica és l’heterogeneïtat de situacions, tan des del punt de vista generacional, com pel que fa referència a les motivacions de l’èxode. Així, trobaríem, sobretot a Amèrica i França, aquells que són el resultat de l’exili republicà i els seus descendents, fins als actuals que són fora de Catalunya perquè hi estudien, hi ha trobat una feina interessant, representen empreses catalanes, treballen en organismes internacionals, són científics, esportistes o hi fan el doctorat.

Totes aquestes persones, siguin fora per a quedar-s’hi, hi siguin tan sols per uns mesos o uns anys, poden tenir una funció importantíssima com a activistes de la nostra causa nacional i democràtica. Elles poden influir, en el seu cercle de relacions, el seu àmbit d’influència o de poder, per tal que es tingui un coneixement més acurat del nostre país, sense haver de passar pel filtre espanyol previ. No tan sols poden, en alguns casos, tenir accés als mitjans de comunicació locals o nacionals de cada indret, sinó que hi ha ocasions en què, certs catalans, estan ben situats per a arribar fins a persones influents, amb capacitat de decisió o per  crear opinió que no ens sigui desfavorable als nostres drets i voluntat. Cada país és una situació distinta, però segur que, a gairebé tot arreu, podríem trobar-hi catalans que, en el lloc on viuen, hi han adquirit una posició rellevant que els permet, ara, de fer certs gestos a favor del seu país. El centenar de ciutats que es van sumar a la Via Catalana, arreu del món, sota l’empara de l’ANC, són una mostra del que dic. Tothom pot sortir al carrer a manifestar-se –i aviat caldrà fer-ho, també, davant la representació diplomàtica o consular espanyola a l’estranger-, però, a més, hi ha persones que tenen al seu abast un contacte directe amb polítics o personalitats destacades de diferents països i, de segur que, en algun moment, aquesta possibilitat haurà de ser aprofitada.

A Londres, però, no tots eren del Principat, sinó que, amb el nom de Catalans UK, hi havia també alguns assistents del País Valencià, membres actius de l’organització, dada aquesta que no considero pas menor. Més encara, al sopar de Londres, no hi havia només catalans. També hi havia algun anglès catalanòfil, és a dir, gent que s’estima el nostre país per motius diversos i que vol expressar la seva complicitat amb nosaltres, en aquests moments. Si, com és el cas, es tractava d’algun diplomàtic al servei de sa graciosa majestat, no cal dir fins a quin punt, a hores d’ara, ens convenen aquest tipus de relacions. La veritat és que tenim molts més amics que no ens pensem i, a l’exterior, no tot són adversitats, en absolut. A la política, a les institucions, a l’economia, a l’empresa, a la cultura, a la universitat, a la ciència, a l’art, a la música, a l’esport, a tot arreu hi ha gent que ens mira amb simpatia i que estaria disposada a donar-nos un cop de mà, a l’hora de la veritat. Només cal saber qui són, conèixer també els catalans influents a fora i, a tots plegats, contactar-los, informar-los i cuidar-los. Una feina pròpia d’un veritable departament d’afers exteriors, ara més necessari que mai. Doncs, això.