Juan Carlos Gafo, director adjunt de la “Marca España”, s’ha fet famós no pas pels èxits contrastables del projecte que dirigia, sinó per haver-se revelat, en el context internacional, com un perfecte maleducat. “Catalans de merda. No es mereixen res”, va piular en la llengua de la marca que representava. Sorprèn que un organisme públic que té com a objectiu prestigiar, arreu del món, un territori concret, tingui al capdavant algú capaç d’insultar, en primera persona, tots els ciutadans d’una part del territori que figura que defensa i que, per cert, hi aporta un bona picossada en esforç fiscal i en PIB. Després ha intentat arreglar-ho, però amb arguments com ara el “respeto a los catalanes” i tot això. Sempre que sento algú que amolla un “yo no tengo nada contra los catalanes, però...” o bé “jo no sóc racista, però...”, em preparo per a la segona part del discurs que és allà on et foten l’argument fins a la gargamella.

L’establiment d’una relació directa entre els catalans i la merda és ja tot un clàssic en el diguem-ne “corpus ideològic” del nacionalisme espanyol. És un lloc comú al qual acudeixen, sovint, aquells que pateixen una certa indigència argumental i que fan parlar no pas el cervell reflexiu, sinó l’estómac visceral, espontani i sincer, òrgan amb què sembla que pensin quan es tracta de Catalunya i dels catalans. De fet, un tal Luis de Galinsoga, personatge franquista que va dirigir La Vanguardia durant vint anys (fins al 1960!), ja va acollir-se al mateix recurs discursiu que ara ha emprat el Gafo en qüestió. “Todos los catalanes son una mierda”, va etzibar un dia de juny de 1959, com a gest de ràbia després d’haver sentit una homilia en català, en una missa celebrada tota en llatí. L’autor de “Delenda est Catalonia” (Catalunya ha de ser destruïda), llibre aparegut al bàndol franquista durant la guerra, va encendre la metxa que havia d’acabar calant un foc que va culminar en la seva destitució com a director, després d’una gran campanya de protesta, menada per un grup de joves, entre els quals ja destacava Jordi Pujol. Exemplars de La Vanguardia apareixien estripats pels carrers, a prop dels quioscos, mentre el nombre d’anunciants disminuïa de sobte i les baixes de subscriptors augmentaven dia rere dia, a mesura que s’estenia el coneixement de l’incident.

“En tanto que en Cataluña quedare algún solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Aital frase pacifista i conciliadora no pertany al llibre d’estil del diàleg entre civilitzacions, sinó a l’escriptor espanyol Francisco de Quevedo. No és l’única del seu repertori procatalà, com si diguéssim. “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, n’és una altra. Com també “el catalán es la criatura más triste y miserable que dios crió y que son los catalanes el ladrón de tres manos”. Estem parlant del segle XVII, o sigui que la cosa ja ve de lluny i no és només herència del franquisme, doncs. De llavors ençà, però, no ha fet més que anar empitjorant i la catalanofòbia, el rebuig ètnic a Catalunya i als catalans, ha anat creixent en extensió social i en intensitat expressiva, a Espanya.

Fa de mal entendre com algú, per a qui no ets més que una merda, pretengui que ens trobem còmodes, ben tractats i que ens identifiquem amb un estat on, càrrecs destacats d’aquest, ens situen, col·lectivament, com a poble, en la categoria de simple excrement. Els espanyols que no comparteixen en absolut aquestes actituds, que hi són tot i que se sentin poc, són també els més conscients de com, cada vegada més, la distància emocional, el fossat afectiu entre Catalunya i Espanya es va fent més gran, a un ritme realment accelerat. L’anticatalanisme està molt ben arrelat entre amplis sectors de la societat espanyola, incomparablement moltíssim més que l’antibasquisme. La diversitat els fa nosa, són al·lèrgics a la diferència a l’interior de l’estat i senten una mena de rebuig instantani cap a tot allò que sigui català, en particular ca pa la llengua, que no valoren, no consideren ni, menys encara, tenen com a patrimoni cultural propi, d’Espanya.  Hi som aliens, això és ben clar. Llavors, si no ens volen, per què ens hi volen?

L’insult m’ha semblat sempre l’arma característica de la gent poc intel·ligent, incapaç de posar sobre la taula altra cosa que no siguin els budells o la regió testicular, però no pas els arguments o les idees. Per això abomino també dels usuaris del “puta Espanya”, expressió, en el fons, de la mateixa incapacitat per raonar, dialogar i convèncer. Perquè no hi ha més camí per recórrer que la paraula pensada i cap altra força que la de les idees.