Molta premsa econòmica es manifesta aquests dies sobre el significat de les eventuals alcaldies de Madrid i Barcelona per a Carmena i Colau respectivament. En la major part dels casos, desprès d’haver advertit sobre el que simbòlicament pot suposar per a les inversions estrangeres i foranies a ambdues metròpolis, i imagino que pensant en les pedres que llançaven sobre teulada pròpia, han començat a reconsiderar valoracions i ara vénen a dir el que per altra banda és en part cert: ni el més esbojarrat dels extremismes pot aconseguir molt més del que el socialisme va fer a Espanya quan el PSOE deia que un dia no la coneixeria "ni la mare que la va parir"; en una paraula, si en l’àmbit estatal Syriza està com està, veure Colau assentada a l’esquerra de Trias en la signatura dels acords sobre el Mobile World Congress no deixa de ser una corroboració més de què dins de l’Estat de Dret no hi ha gaire espai per a la dictadura del proletariat. Potser patiran les formes, que no és poc, però no hi ha justificació per tremolar.

Tanmateix la mateixa premsa econòmica, i la major part de la premsa generalista s’ha abocat a dir que el que la política d’extrema esquerra no podrà fer amb l’economia sí ho ha aconseguit a Catalunya amb l’independentisme; i es diu amb tant entusiasme com poc rigor, de manera que no cal ser massa mal pensat per concloure que més por de l’expressat existeix i que, per tant, alguna cosa haurà tingut a veure aquesta premsa (i l’economia que sempre és al darrere) amb el creixement d’això que diuen “partits emergents” (amb un van anar tard, quan van veure que l’altre se’ls hi anava de les mans?)

Se’m podrà dir, i és cert, que també hi ha premsa favorable a l’independentisme. Aquest digital es troba sense dubte en aquesta línia, i no critico l’aposta editorial, ni tant sols la de les forces econòmiques que cadascuna tingui; m’agradaria, potser, una mica més de transparència, de compromís amb les pròpies idees. Però el que assenyalo és que just en aquest àmbit, en el que fa als esdeveniments que s’han anat succeint a Catalunya des de fa ja cinc anys, sí es vol reconèixer capacitat de condicionar la política a qui se li nega en l’àmbit econòmic, fent creure que un cop situat el debat en l’eix esquerra-dreta, l’independentisme ja no pot jugar cap carta, pel fet d’haver estat expulsat de la centralitat del debat.

El seu problema és que si la gent s’adona, i aquestes coses van cada cop a més velocitat, de què en el que sembla l’únic important, els diners, les promeses no es compleixen, potser recordi que hi ha dues raons de pes per als no independentistes afegits al procés que es reprendran amb força comprensible: una té a veure amb la recaptació i gestió dels diners sense tenir que comptar amb un dels intermediaris, ja que l’europeu no es vol ni es pot saltar; l’altra ve referida a tenir una oportunitat de fer les coses de manera que ingenus benintencionats i bocamolls neòfits no es venguin la lluna quan la lluna no està en venda. Per això potser s’haurà de dir altre cop que Catalunya és diferent.