Els catalans, així en general, ens hem passat molts anys imaginant una Espanya oberta, plural, tolerant i multilingüe, tot pensant que aquesta fabulosa casa comuna seria un espai magnífic per conviure amb llibertat, plenitud, flors i violes. Molt bé, hem arribat fins aquí i hi ha dolor, i frustració, en la nostra ciutadania en veure que aquest ideal social no s’ha consumat. Ara bé, sí que ho ha fet, però no allà sinó aquí. Aquella Espanya desitjada ja existeix, i es diu Catalunya.
Perquè és aquí on, de debò, hi conviuen llengües i cultures, i no per imperatiu administratiu sinó perquè la textura de la nostra societat és aquesta i perquè així ho volem. Parlem de música. Aquest cap de setmana, al PopArb d’Arbúcies, un dels aparadors de la nostra nova escena pop, hi haurà grups d’expressió catalana i castellana; i el mateix passarà al Faraday, de Vilanova i La Geltrú, on hi actuaran des de Senior i el Cor Brutal a Love of Lesbian. Demà comença el Grec i hi conviuran Quimi Portet i Alfonso Vilallonga; Els Amics de les Arts i un homenatge a Astor Piazzolla. I el Cruïlla BCN, la setmana que ve, barreja La Pegatina amb Las Migas i els anglòfils Bigott o The Pepper Pots.
A Catalunya tenim un flamenc propi, i una escena tanguera activíssima, i músics brasilers que s’inspiren en aquest país i la seva gent per crear en la llengua que els ve de gust. Mentre això passa, el pop en català viu, com sabem, un moment pletòric; la rumba es rearma i músics com Marc Timon o Marcel Casellas estan traient-li la naftalina a la cobla, que bona falta li feia. I el públic flueix en totes les direccions, triturant prejudicis i construint un canon de convivència que potser no es dóna a cap altre lloc del món. “Oh, que encara hi ha molta gent a Catalunya que passa de la música en català…”, m’adverteix algú. Molt bé, doncs ell s’ho perd. Prou de victimismes ploramiques: ja s’ho farà. Qui actua així està esdevenint excèntric i anòmal, i encara no ho sap.
Espanya no ha completat la seva transició perquè no ha reconegut el que és, però Catalunya sí que ho ha fet: el franquisme podria haver-nos deixat moribunds o dividits, i no ha estat així. Malgrat tot caminem i ho fem més junts que abans. Missatge, doncs, per als qui porten anys sol·licitant obertures, pluralitats, toleràncies i multilingüismes mirant cap a l’oest: el vostre ideal és més a prop del que esperàveu; aquí mateix. Catalunya s’ha convertit en una versió d’aquella Espanya imaginada per tants catalans, que assumeix tot el seu patrimoni cultural i es nega a boicotejar-se a sí mateixa. En el fons, Catalunya és una superEspanya, l’estat que podria haver existit i que probablement mai no serà, encara que tinc modestes esperances que l’expressió delecti els lectors d’aquesta columna.