Ja és hora de començar a destriar i a dir que, a la nova música en català, no podem col·locar tothom en el mateix paquet. No és el mateix El Petit de Cal Eril que Els Catarres, d’igual manera que no és el mateix Los Planetas que Maldita Nerea, ni Rufus Wainwright que Justin Bieber. “Oh, tota cultura necessita cobrir les diverses franges de públic, de la més elevada a la més distesa, per ser plena i normal”, em diuen. Bé, però com a mínim sapiguem de què estem parlant quan estem parlant d’uns i d’altres.

Massa reportatges, a la televisió, a la premsa, ho barregen tot fruit d’un campi qui pugui relativista on tot és simpàtic, nou, nostre, divertit, fresc i jovenívol. Doncs no, senyors: hi ha d’haver jerarquies. Si no, tot queda igualat per la franja baixa. Potser sí que ens falten productes de masses en català per ser normals; uns Estopa en la llengua d’Anselm Turmeda. En feia un bon diagnòstic Patrícia Gabancho a El preu de ser catalans: patim d’elitisme i punxem en els segments més populars, dominats pel castellà amb Tele 5 i companyia. Molt bé. Però l’elitisme no és pas tan terrible: el 99% de cultures sense estat matarien perquè els pengessin aquesta etiqueta. El que cal és assumir-la com a actiu i marca: fer servir el prestigi per seduir i construir un camp d’acció que pot ser molt ampli i consistent. Com l’espai on es van moure, en altres temps, artistes que tenien reputació i alhora venien molts discos, com Llach o Serrat.

Llavors érem l’excepció a aquella regla segons la qual la bona música és minoritària i, la popular sol ser vulgar, i produíem música interessant i que alhora arribava a molta gent. Aquest ha de ser el camí. La marca catalana ha de ser la qualitat, l’únic salconduit possible per una cultura que, dintre de les regles de joc del producte de masses, disposa de poques eines i que, quan s’hi posa, sovint es queda en l’exaltació de la tribu. “Jenifer, tunejaré el meu cotxe per tu”. És poc probable que es pugui conquistar o intrigar ningú aliè al nostre imaginari amb missatges com aquest. Ni dins de Catalunya, ni fora.

Només seduirem nous públics a través del fil conductor imbatible i supralingüístic del prestigi. Hi estem abocats: per necessitat i per codi genètic. I només podrem fer-ho amb propostes a les quals, si els hi treus la llengua catalana, continuïn sent igual d’interessants. Cançons que facin rufar les celles i encisin fins i tot a aquells que s’han passat la vida aplicant prejudicis de llengua. Que els agradin malgrat ells, i que ho reconeguin a contracor, gotejant escuma rabiosa per la boca si cal. “Doncs no està malament això d’Anímic, per ser catalans…”. “Vaaale, ¡pues sí, mola el disco de los Very Pomelo esos!”. “Yeah, this girl, Maria Coma, is great, isn’t she?”

Portem massa temps llegint Catalunya en funció de vares de mesurar importades automàticament: cultura de masses barroera però necessària, elitisme inútil, cal tenir un David Bisbal en català… De debò? Potser podríem considerar l’escandalosa, extravagant idea que fóssim, diguem-ho fluixet i poc a poc per no provocar-li a ningú cap ensurt coronari, una excepció i tinguéssim fins i tot un model propi.